De rebot

De democràcia, la justa

|

Valorar:

José Barrionuevo, ministre de l’Interior amb Felipe González, entre 1982 i 1988, abandonà el seu escó al Congrés dels Diputats el setembre de 1998 jutjat per la seva implicació en el segrest de Segundo Marey per part dels GAL. Inculpat i condemnat per aquests fets, va entrar a la presó el setembre d’aquell any. Suspesa l’execució de la condemna pel Tribunal Constitucional, quedà en llibertat el 29 de desembre de 1998 (sí, 3 mesos de presó). Posteriorment, fou inculpat i jutjat en l’anomenat cas dels fons reservats i, finalment, absolt el 22 de gener de 2002. Amb l’arribada de Rodríguez Zapatero al poder el seu cas fou finalment arxivat el 2004.

Rodríguez Galindo no només va ser cap de torturadors a Intxaurrondo, sinó que ell mateix també practicà aquesta xacra. Açò no li va impedir acumular condecoracions i arribar a general. El Govern de Zapatero l’excarcerà el 2004 al·legant motius de salut. Ha mort de covid el 13 de febrer d’enguany. Havia passat cinc anys de presó per una condemna del Tribunal Suprem a 75 anys. Els indults als colpistes del 23-F queden enfora: quaranta anys.

A més, des de 1996 fins al 2017 el govern espanyol havia indultat 227 condemnats per delictes de corrupció (la majoria per prevaricació i malversament). Aznar en concedí 141, Zapatero, 65 i Rajoy en aquell moment en duia 11. Objectivament és així.

La Fiscalia s’oposa a l’indult per als presos (polítics) catalans, que des d’algunes instàncies s’ha adreçat al govern de coalició, diu que ho fa per «no apreciarse razones de justicia, equidad o utilidad pública». Demanem-nos quines ‘raons de justícia, equitat o utilitat pública’ devien apreciar en els casos abans esmentats?

«Hem vist que han fet tancar a la presó hòmens plens de raó» cantava Raimon allà pels anys 60 del segle passat. El cantant de Xàtiva ens convidava amb la seva veu valenta a dir «No. Diguem no. Nosaltres no som d’eixe món!». Avui, 60 anys després, què passa en aquesta democràcia plena de forats, d’albellons de clavegueres? Passa que aquell ciutadà, que en la seva etapa de rei d’Espanya era inviolable, que avui és resident d’un país fora d’aquell on se li atorga categoria d’Emèrit; el Cap d’Estat que per Nadal assegurava que la Justícia és igual per a tothom, de moment observam com allò que deia no es confirma. Però mentir no és problema en una democràcia sui generis. Aquí ho podem veure a diari.