As Grau es va posar un pont per poder superar el tram d’aigua que sol connectar s’Albufera i el mar sense banyar-se els peus ni posar en perill la preceptiva sequedat de la tovallola. Fa unes setmanes que aquest riuet està tancat i davall del pont només hi ha arena. Així, aquells que aquests dies passegen pes Grau es divideixen en dos grups. Els que ignoren el pont una vegada ha deixat d’oferir un servei i continuen un traçat natural, salvatge, primitiu, damunt l’arena; i els que amb una estricta ortodòxia social i normativa segueixen passant pel pont, perquè s’ha de fer així independentment de les circumstàncies, que per alguna cosa hi és i punt.
Per evitar ofegar-nos de nou en el riu de sociabilitat que es desborda cada període vacacional, s’han definit restriccions específiques per a Setmana Santa. Podrien ser nivell 2 reforçat, nivell 1 plus, nivell 3 tunejat o nivell 4 sense ceba. És igual, ningú entén res ja d’açò. La cosa és que només es permetran dins casa reunions amb convivents. Una manera que vol ser dolça i és ridícula de dir que no ens podem reunir amb ningú. Si diuen «només es permeten», volen dir que podrien no permetre-les? Tela.
Més enllà de la formulació absurda, la mesura té aspectes positius, com no haver de tenir la casa recollida per si de cas o evitar-nos els venedors d’alarmes. Però és molt injusta i insolidària per a aquells que aquest llarg any han visitat amb mil precaucions els seus pares, mares, avis, àvies, alguns dels quals viuen sols. Mereixen més respecte. Entenc per a quines situacions lúdiques s’estableix aquest sever pont normatiu temporal, però també entendré qui decideixi ignorar-lo i continuï caminant per l’arena d’un mínim contacte familiar, com ha fet fins ara, amb total respecte a l’entorn sanitari. El riu dels dinars familiars desinhibits i soparots amb karaoke està sec des de fa un any per a moltes persones. Castigar en excés tothom per contenir qui ho sol fer malament és sempre un recurs equivocat, de mal jefe.
