Segellitis

Tenim una obsessió malaltissa per posar segells de qualitat a tot arreu i començo a pensar que en aquesta illa, no sabem diferenciar les coses si no els hi posem un distintiu al damunt. Crec que ens estem equivocant abusant tant d’aquest recurs perquè l’estem banalitzant. La marca més important que tenim és Menorca i és aquesta la que hem de potenciar i preservar per damunt de tot perquè té uns valors al darrere i un llarg recorregut del que segur, encara ens falta molta feina per fer per tal que assoleixi un reconeixement universal. Perquè una cosa és protegir-se d’imitadors que intenten suplantar la nostra identitat amb productes de menys qualitat i l’altra, pensar que perquè hi ha aquell logotip que realment ningú és capaç de reconèixer, aconseguirem el favor del client. Hem de començar a posar fre o en tot cas, racionalitzar el seu ús perquè la reputació és un intangible que s’ha de treballar seriosament i està per damunt d’aquesta «segellitis». Els únics que realment valoren els segells, són els col·leccionistes perquè som un país amb llarga tradició filatèlica i poca cosa més.

Noticias relacionadas

Els previsors

Más noticias relacionadas

Per cert, parlant de segells, una vegada vaig tenir l’oportunitat de sentir explicar a l’economista Fabià Estapé una anècdota de la seva època dins l’equip redactor del famós Plan de Desarrollo als anys seixanta, on se’ls va ocórrer enviar una carta a Brussel·les per demanar si els deixarien entrar al Mercat Comú. Mai van rebre resposta d’aquella missiva i Estapé va comentar als seus companys que segurament no havien donat resposta «por un exceso de franqueo». «Per poc em fan empassar les paraules alguns elements fanàtics d’aquell règim» va concloure. Les bromes en aquella època no s’entenien.