Deixeu que avui em surti del tema pandèmia (oh, sacrilegi!), que tantes qüestions està deixant aparcades, i parli d’una realitat que em va deixar descol·locada.
Resulta que si una persona és tutora legal d’algú (independentment del grau de parentiu que hi tengui), és impossible que pugui gaudir dels permisos laborals retribuïts per atendre aquella persona en cas de necessitat. Vull dir que el tutor legal no té la mateixa consideració que un familiar de primer grau de parentiu, amb la qual cosa no pot disposar dels dies corresponents per hospitalització o intervenció quirúrgica que sí poden gaudir els familiars directes. És evident que aquí tenim un buit legal que cada cop serà més urgent cobrir. En una societat on cada vegada hi ha més persones soles, per tant, a la seva etapa final de la vida, i amb necessitats que s’han de contemplar, resulta inversemblant que un tutor legal no pugui ocupar-se realment de la persona de qui es fa responsable. Què ha de fer aquest tutor o tutora? Deixar que aquesta persona tutelada no tengui ningú que l’acompanyi en un moment d’especial dificultat? Confiar en la bona disposició de la seva empresa a l’hora d’entendre la situació particular? Saltar-se la feina per complir amb el seu deure moral amb qui es sent compromès?
Els temps i els hàbits socials i familiars canvien. La normativa en matèria laboral també ho hauria de fer, perquè els vincles de sang no són els únics que en el present i en el futur establiran els espais i les relacions familiars. La llei no hauria d’anar a remolc de les realitats.
