S’atribueix al poeta grec Hesíode (s. VIII aC) la dita següent: «Sabem contar mentides que pareixen veritats i, quan volem, sabem proclamar la veritat». Aquestes línies es publiquen enmig de dues diades de març: el 21 la de la Poesia, el 27 la del Teatre. Dates de celebració declarades internacionalment i que haurien de servir per convidar tothom a l’encontre, la germanor, el respecte i l’estima entre els pobles per compartir un llegat cultural que no té fronteres.
La poesia té, entre altres virtuts, una de gran: és capaç de deixondir-nos fins i tot quan estam desperts. Vegeu el títol del premi Carles Riba 2020: «Despertar-me quan no dormo», de Miquel Desclot. Deixondir-nos sí, perquè sovint succeeix que quan ens creim tenir els ulls oberts i l’oïda atenta, en veritat no hi veim ni sentim tot el que és i que els bruixots de la «realitat» ens amaguen. Quan qualque imbècil -o sigui, algú a qui li manca l’estaló (bacillum, ‘bastonet’) del coneixement ferm- interpreta, per exemple, que el català és un «dialecte de l’occità», que el govern balear «expropia» habitatges o que els madrilenys dia 4 de maig hauran d’optar entre «comunisme» o «llibertat» està fent un ús pervers de les paraules. Tornar l’autèntic significat dels mots pot ser un propòsit de gent que no es deixa entabanar per qualsevol trepalatrep amb ínfules de setciències. Un refrany menorquí ho deixa clar: «Si vols mentir: digues allò que sents a dir». La poesia i el teatre són eines imprescindibles per a una cultura viva. Per cert que, per als romans imbecillis no tenia cap connotació negativa, significava ‘debilitat d’esperit’, fràgil’, ‘vulnerable’.
Enguany és l’actriu Helen Mirren qui adreça el missatge del dia del teatre. Diu que som en un moment difícil per a les representacions en viu i, tanmateix, en el marc d’aquesta inseguretat, artistes i professionals han lluitat per sobreviure a la pandèmia amb enginy, imaginació i coratge. Que les formes de comunicació directes i creatives no quedin més malmeses, perquè ens humanitzen. Els éssers humans ens hem contat històries d’ençà dels temps més remots i aquest bé dels déus no ha de tenir fi. Esperem amb impaciència una nova florida primaveral amb l’energia que ens permeti una millor comprensió del món que tothom ha de voler compartir. Estiguem, doncs, d’una vegada per les coses importants: llegim poesia, anem al teatre tant com hi puguem accedir en temps de confinaments físics i mentals.
