- Bon dia! –saludes-.
Silenci és la resposta...
- Bon dia!–repeteixes quan et trobes amb quatre vianants-.
Silenci...
Quan les teves cames es desperten simpàtiques i el teu sistema nerviós decideix no fer de les seves, surts a caminar pel camp, aquest camp cada vegada més llunyà, més reduït... Portes el mòbil, no sigui cosa que, sobtadament, les extremitats et facin figa... Abans, quan amb els pares feies el mateix, pul·lular per la Natura, saludàveu a les persones amb les quals vos trobàveu... Formava part del què, llavors, s’anomenava bona educació, aquesta cosa avui tan estranya i demodé que, però, feia la vida més amable. També cedías el paso a les dones en senyal de respecte, la qual cosa, avui, seria impensable i considerada com un micromasclisme... La salutació als companys de caminada, a les persones amb les quals et trobaves era quelcom molt propi d’aquesta Menorca que, sovint, trobes a faltar... Els valors, al cap i a la fi, i les bones maneres res no espatllen i tot, sí, ho milloren...
T’agrada força vagar per aquesta illa encara no encimentada del tot i per moltes raons. Et resulta, llavors, per exemple, fàcil creure i xerrar amb Déu, un Déu en el que creus no pel regal donat de la fe, que també, sinó a conseqüència del què et dicta la raó quan la seva obra, la que t’envolta, et parla d’Ell i de la seva Creació... Fins i tot penses que et pregunta: «Mira la Natura, ¿què més puc fer perquè creguis en mi?». I llavors és senzill resar i examinar la teva pròpia vida per a constatar si vas o no per bon camí...
Sí, t’agrada caminar –iteres, inevitablement, el terme- quan t’ho permet la teva mobilitat... Caminar i escoltar el silenci o, si més no, el càntic esplèndid dels ocells que, malauradament, com a home de ciutat, no saps identificar... És senzill en aquests moments reconciliar-se amb el món, tranquil·litzar-se sense química, reconquerir la pau perduda per les presses i, potser, per l’estupidesa d’un progrés mal entès i sentir-se, en definitiva, millor i més predisposat a fer el bé, aquest bé avui en dia políticament tan incorrecte... Caldria –és un mer suggeriment- que els polítics de tot color i condició fixessin a les seves voluminoses agendes ermes una data setmanal per a anar, plegats, a passejar pel camp. Tal vegada, en aquesta tessitura, els insults caurien a terra, adobant-la, i floririen els arguments. Penses que sempre serà millor un raonament pobre que un greuge, per molt ocurrent i corrosiu que pugui resultar aquest... Corren temps de ràbia i insatisfacció i els homes i les dones tenen multitud de necessitats: de feina, de seguretat, d’esperança, de... I, igualment, de serenor...
- Bon dia!
I, a la fi, et contesten...
És un home gran...
No hem de perdre aquella Menorca que, tota ella, us induïa cap a una manera de viure complaent: la de les cases vora el mar, tan injuriades avui i condemnades a mort, quan sempre havien format part del paisatge illenc, integrades i estèticament respectuoses amb l’entorn, mentre, en canvi, s’ha permès la construcció de patracols en forma de rendibles aparthotels. La Menorca en la qual tothom, més o menys, es coneixia... La Menorca en la qual els veïns es preocupaven dels altres veïns, la Menorca del comerç petit i humà on, davant d’una necessitat, es fiava, la Menorca d’aquells que, quan anaven pel camp, saludaven, efectivament, a les persones amb les quals es trobaven, sense importar, tan sols, els seus noms, professions i estatus... Una Menorca on cada persona es sentia única, reconeguda, protegida i respectada...
- Bon dia!
- Bon dia! –et contesta, a la fi, l’home gran que mostra una pell fosca i afortunadament envellida, què el pitjor sempre és la mort!-.
- Bon dia! –repeteix-.
I ara penses –amb l’espontània i fugissera saviesa que l’entorn et provoca- que aquest ancià porta molt més que els anys sobre les seves espatlles: porta tota una filosofia de vida que els seus pares i la pròpia illa li van obsequiar... Una filosofia d’una exquisida i enriquidora bellesa...
