De què anam?

Hem de salvar el castellà

|

Valorar:

Com si no n’hi hagués prou amb veure la monarquia en faldaret, les alegries nocturnes de Madrid, els sotracs de la campanya de vacunació, el descontrol de les fronteres i aeroports amb la covid, i les coes als bancs d’aliments, ara surt el senyor Casado de salvador de la llengua castellana.

I és que sembla que aquest és un recurs que mai no falla i ara hi haurà eleccions a Madrid... Aquesta obsessió que ja fa tres-cents anys que dura i que sembla que no els deixa dormir, obsessionats com estan amb no deixar dormir els altres.

Ara l’excusa és la nova Llei d’Educació, que asseguren que posa en perill l’aprenentatge de la reconsagrada llengua «nacional». I l’envien a les costes amigues del Tribunal Constitucional, com s’ha fet costum d’enviar tot allò que democràticament es perd en les votacions.

Més tost, si poses l’orella, sembla tot al contrari: que el castellà cada dia desplaça més les altres llengües oficials a cada territori. Però qui els sent a ells, prest hauran d’enviar els seus funcionaris acompanyats d’un traductor perquè els entenguin al País Basc, a Galícia, a València, a Balears o a Catalunya...

Clar que aquesta tradició prepotent no és exclusiva dels governants d’Espanya. Durant segles s’ha practicat arreu la idea que tothom havia d’acabar rallant la llengua de qui tenia el poder i les armes, i guanyava les guerres. Als derrotats no se’ls concedia ni el dret a conservar la pròpia.

I així s’han anat arraconant les llengües dels pobles d’Europa, d’Amèrica o d’Àfrica. Perquè eren inferiors? No. Perquè no eren la llengua del més fort i poderós. Sembla ridícul haver d’explicar açò en ple segle XXI, quan ja està tot estudiat i revisat.

Però a Espanya, en comptes de deixar les coses com estan -que prou net havien fet ja-, sembla que la neteja continua. Integrada en aquesta obsessió per acabar amb tot allò que no encaixi amb la seva idea unitària de país. Diferències sí, però que siguin folklòriques.

Ara que fan la campanya aquesta del «país más rico del mundo», en comptes de limitar-la als aliments la podrien estendre també a les lleis d’educació. Perquè ja he perdut el compte de quantes n’han fet en aquests darrers anys, però me sembla que van per la que fa vuit.

I el senyor Casado ja anuncia la que farà nou, si com diu pensa canviar la darrera, que es va aprovar encara no fa quatre mesos, quan ell governi. I potser sí que arribarà a governar, a la vista de l’èxit que es pronostica a la senyora Ayuso, amb els bars de Madrid oberts i els cementiris acumulant la meitat dels morts de covid de tot Espanya.

Tot i que encara no he entès per què les anomenen «lleis d’educació», quan en realitat cada una d’elles acaba tapada per la dèria aquesta nacionalista de fitorar allà on no toca. No record cap gran debat polític sobre els fonaments de l’educació o la innovació educativa...

En el debat educatiu, els seus temes predilectes han estat sempre -salvant alguna excepció- què s’hi explicarà d’història d’Espanya i quin paper rellevant hi tindrà la llengua castellana. O, encara, si la religió ha de formar part de l’educació oficial o no.

Critiquen, naturalment, que les autonomies tenguin competències -limitades- sobre l’educació perquè, per a ells açò vol dir que no queda ben cosida aquesta uniformitat que emana de la seva veritat absoluta i sagrada. Encara que ningú que tengui dos dits front no podrà argumentat per què és sagrada.

No hi fa res que els Estats Units tenguin cinquanta sistemes educatius diferents i sigui, encara, l’estat més poderós del món. I que Alemanya en tengui setze i sigui l’economia més potent d’Europa. Ells, en la seva misèria mental ho redueixen tot a la unitat.

A l’estil d’aquell eslògan tan repensat del temps d’en Franco, que definia Espanya com una «unidad de destino en lo universal». Una afirmació tan misteriosa com la de la santíssima trinitat i que jo, potser perquè era un al·lot o perquè no em van ensenyar prou bé el castellà -i mira que s’hi mataven-, mai no vaig arribar a entendre.