En acabar la classe de pàdel, la ràdio em diu que s’ha mort l’Arcadi Oliveres. Sense voler-ho, vaig fer un paral·lelisme amb el meu entrenador, ell també és crític i pedagògic. I vaig traslladar totes les lliçons que acabava de rebre a l’àmbit de l’economia social. Com en Jordi, amb els seus comentaris esportius envers l’actitud, l’Arcadi sempre m’agitava la consciència.
Humanista convençut, antimilitarista, defensor dels drets humans, proposava un canvi de model econòmic, social i solidari, i un llarg etcètera que fonamenta un llegat de coneixement orientat a una humanitat més equitativa i justa. La seva lluita cercava d’altres camins dins d’un món globalitat, maneres de fer que volien combatre els disbarats que hem fet a la gestió del planeta. Fa uns quants anys que ja no llegia res seu, llevat de qualque entrevista en premsa, però la partida m’ha fet reflexionar envers la seva participació activa al moviment del 15-M.
Sempre portador d’un missatge de pau i de canvi, xerrava en multitud de manifestacions al bell mig de les places, amb batibull que avisava que calia teixir aliances amb els altres moviments socials. I he rememorat aquell 2011, perquè em va calar quan deia que la finalitat del moviment 15M no era entrar a les institucions, tal i com ha passat, sinó que les pròpies administracions canviessin el punt de vista.
Era «el seu camí cap a la utopia», perquè l’Arcadi sí que era una persona coherent amb la manera de viure.
