De què anam?

Massa broma

|

Valorar:

Si heu visitat el Llatzeret de Maó, potser haureu reparat en una construcció destinada a rebre visites de l’exterior. Davall teulada hi ha dos grans finestrals encarats, separats per una pica de cap a cap. O així és com ho record.

La pica, plena d’aigua amb vinagre, volia servir de barrera perquè els interns no encomanassin el seu mal a les visites. Poc podien pensar en aquell temps que la malaltia, que era la febre groga, la transmetien els moscards, que és un animal que vola.

Avui la febre groga, si estic ben informat, continua sense tenir un tractament contundent. L’única solució que ha aconseguit fer-la retrocedir és la vacuna que el 1937 va preparar per primera vegada el sud-africà Max Theiler. I que se subministra als països d’on prové la malaltia.

Escric açò perquè me sembla que ja comença a ser asfixiant aquesta broma de mal gust -i macabra per les conseqüències- que s’ha instal·lat al voltant de les vacunes del coronavirus. Més que viure una epidèmia, sembla que assistim a un partit de futbol en què tothom en sap més que els entrenadors.

Part de culpa he de pensar que és dels mitjans de comunicació, que en el seu afany d’informar, cada dia en donen un tros i que posen l’atenció sobre qualsevol discrepància. Però també de la vanitat de tants d’experts -bons o mitjanets- que no perden ocasió per sortir a la premsa. I de tanta gent que sempre es queda amb la darrera que sent.

La realitat és tan simple com que hi ha una epidèmia. I que va agafar en faldaret a governats i científics, i naturalment a la població mundial. I la realitat és també que la ciència ha avançat molt des del temps del Llatzaret i que açò ha permès disposar de vacunes en un temps rècord.

Un remei que segur que té les seves limitacions, com tots, i que potser d’aquí a uns anys es podrà millorar. Però ara és el millor que tenim. I com no se cansen de repetir els metges sensats, toca vacunar-se. Per més que tots els remeis tenen la seva part nociva. Fins i tot les aspirines.

L’altra cara de la moneda és que governs i farmacèutiques han fet el fatxenda durant mesos, fins a fer creure a la bona gent que vacunar milions de persones era cosa de quatre dies. Ni la fabricació ni la logística de distribuir un nou producte és tan simple.

I a més hi ha la milionada que costa tot açò i els beneficis que en pensen treure els fabricants, que per força han de provocar una negociació... O qualcú es pensava que la cosa no anava així?

Mentre no estigui vacunada la majoria de la gent -del món!- l’epidèmia continuarà activa. I continuarà capgirant l’activitat dels hospitals, i endarrerint el tractament d’altres malalties. Ja s’ha vist que fer hospital de campanya és una solució a la desesperada, perquè hi ha els metges i els sanitaris que hi ha, i aquest personal no s’improvisa.

Per açò és tan escandalós veure tanta gent que «passa» de la cosa. I, amb l’excusa que les restriccions són contradictòries i que «els polítics sempre ho fan malament», transgredeix sense vergonya les més simples recomanacions. O tenen mala fe o, amb perdó, són uns passerells.

Clar que les alarmes també salten quan veus que alguns polítics volen aprofitar la pandèmia en benefici propi. És indignant la frivolitat amb què la tracta la presidenta de la Comunitat de Madrid, la senyora Ayuso, que ja prepara una «corrida de toros» multitudinària per a la vigília de les eleccions.

Sembla que la seva bandera electoral sigui aquella frase tan espanyola de ¡viva la virgen! i que l’empri descaradament per guanyar els vots d’una població que és ver que també té un altre problema. Tan real com la mateixa pandèmia: l’ofegament econòmic que, a falta d’ajudes contundents, provoquen les restriccions sanitàries.

I aquí també s’ha de ser clar. Els ERTO, encara que gestionats de forma irregular, han evitat de moment que l’atur escampàs la més gran misèria del segle. Però autònoms i petits empresaris, sobretot aquells que viven de la restauració i l’hostaleria -dominants a Espanya a falta d’altres iniciatives- estan a punt de fer el darrer alè.

Podria succeir que, quan minvi la pandèmia, molts d’assalariats que ara aguanten amb els ERTO es trobin que l’empresa on feien feina ha de tancar. El problema no són les restriccions. El problema és que ara tocaria posar prou doblers perquè les empreses aguantin. I el govern en ralla, però no ho fa.