Flor de sofre

Com moixos engabiats... i no per la covid-19

|

Valorar:

Cada dia se’m fa més difícil i amarg obrir els diaris per les pàgines de política, economia i opinió, com també seguir les intervencions dels nostres representants en els parlaments de l’Estat espanyol. I no és perquè els debats es facin a cara de ca rabiós, que també em provoca desassossec, sinó perquè veig a uns i a altres engabiats, on ningú ni pensa realment amb fredor el que diu ni en té plena convicció. S’alcen campanes, «apostes», se’n diu ara, tot confiant amb la divina providència.

Ho he assenyalat ja vàries vegades en aquestes mateixes pàgines. Vivim en un interregne, en una enorme crisi, en què el vell està morint i el nou no té prou forces per sortir, raó per la qual es donen multitud de formes mòrbides en tots els terrenys de la vida humana.

La pandèmia de la covid ha agreujat l’estat de distòpia en el qual ens trobem, però l’angoixa, la situació de paràlisi i d’amargor de moix engabiat, ve d’uns anys ençà i no és per cap virus. Les seves arrels tenen a veure a no voler veure les raons dels problemes econòmics i polítics i seguir, caparruts, en seguir aplicant les mateixes idees i instruments, quan és més que evident que formen part del problema i no la solució. L’actitud és la mateixa que la dels fanàtics de l’època medieval que feien conjurs i donaven mil voltes a les evidències, triant-les i forçant-les, per demostrar que els conjurs eren bons remeis. Qui té un martell es pensa que tot són claus. A l’època medieval i ara.

En l’àmbit de la política interna espanyola, pel problema territorial, tots els partits fan conjurs demanant als sacerdots del Tribunal Constitucional que els astres els hi siguin propicis, sense voler veure el que la Història ha demostrat prou vegades, com és que els problemes polítics no es poden resoldre per via judicial, ans el contrari, els tribunals allarguen els problemes mentre els pledejants es lamenten de mal de panxa. No cal ni dir, però, que és el partit que administra l’Estat el qui executa o arxiva les resolucions. Per açò que no esperin els partits que van aprovar en el Parlament Balear denunciar en el Constitucional l’incompliment del finançament de la comunitat autònoma que en cas que el tribunal els sigui favorable, l’Estat farà cas.

Però, el problema més gros és el de l’economia espanyola. És aquest el que provoca una profunda angoixa. El drama és el d’estar fermats de mans i peus pels tractats de la Unió Europea, tractats que van retallar la sobirania de l’Estat, però sense crear les institucions necessàries per fonamentar polítiques conduents a la confluència de les diferents economies de l’eurozona. El Tractat de Maastricht va ser el resultat de la borratxera neoliberal, ple de propostes defectuoses i resultat de debats públics pobres o inexistents. Es fonamenta amb l’equivocada creença que les economies són sistemes autoajustables que no necessiten cap mena de gestió. Van ser només els banquers i el Comitè Delors els qui van arribar a la idea que un banc central independent era l’única institució necessària per dirigir la Unió Europea.

Sense disposar d’eines com la devaluació de la moneda, la possibilitat de finançar els dèficits mitjançant l’estampació de diner i canviar les taxes d’interès, la política econòmica espanyola queda reduïda a la de moix engabiat, que és el tarannà que presenten tots els partits, que veuen que els nivells d’atur són insuportables, que les classes mitges no han fet més que empobrir-se i que l’ascensor social fa temps que no funciona. Tots no saben per on partir però no tenen el coratge de ser sincers i dir-ho davant l’opinió pública.