Cafè, croissant i...

La plàcida vida dels galls i les gallines

|

Valorar:

Una nombrosa unitat de convivència de galls i gallines acompanya les cues de les PCR de Maó, sense que cap autoritat sanitària hagi determinat si són col·lectiu de risc afegit o si s’han de vacunar. Sense mascareta ni distància social roden per allà des d’abans del virus. S’hi troben bé. S’han instal·lat en sòl rústic sense cap interès general. La seva residència urbanísticament il·legal s’ha consolidat per la inacció conscient de l’autoritat competent. És un permís per silenci administratiu sense haver passat per un calvari d’informes i fotocòpies, sense certificats energètics A. Són admirats pels fillets sense haver de preocupar-se d’agradar, d’anar aclarits, del que és políticament correcte. Alguns adults els donen menjar, activitat qüestionable vinculada a reminiscències subconscients de la pagesia i a un sever avorriment. Així, els plumífers són alimentats sense cap esforç seu, sense seguir dietes ni analitzar etiquetes. Sense treballar, patir ERTO o declarar la renda.

Els galls i les gallines també empipen els veïns de la zona. Embruten el redol (llençar-los menjar ajuda poc) sense cap mala consciència, tenen lliure mobilitat sense haver de passar cap control sanitari més enllà de la convivència amb els bastoners de nas, circulen entre els cotxes en marxa sense passar la ITV, sense por que sigui el darrer que fan o de la simple multa. De matinada ofereixen amb una constància indestructible una interpretació coral del seu conegut quiquiriquic, amb l’agreujant que alguns exemplars amb els bioritmes alterats quiriquiquen a hores en què els veïns encara no han sortit de la fase REM. Sense toc de queda ni temor als retrets. Qui té un son fluix no es perd ni un concert d’Els xavals de la Cresta. A molts veïns, aquests animals de corral sense corral només els van fer gràcia els primers dies. Ara els maleeixen. N’estan farts. Els volen fora d’allà per la seva insalubritat, pels riscos potencials i pel seu lirisme nocturn… I una mica també, podria ser, per l’enveja de veure que poden viure tan bé, tan plàcidament, sense totes aquestes coses.