Les platges reben aquests dies moltes visites autòctones. La temporada turística no ha arrancat i això fa baixar la freqüentació del litoral, encara que la gent local surt més que mai a la natura en no tenir gaire alternatives d’oci a la ciutat.
L’especial situació d’un abril amb poc personal permet uns passejos pausats a la vorera, amb una aigua generalment molt neta i amb troballes interessants per als ulls curiosos. Es poden detectar exemplars de velella, amb el seu organisme transparent i una petita vela superior que li ha donat el nom popular.
També es poden trobar importants mantells de posidònia. Poques coses hi ha tan reparadores com caminar descalços sobre una capa de posidònia seca. Amb sort, s’hi poden observar les curioses bolles que la natura forma amb la matèria d’aquesta planta marina i l’energia del mar. També s’hi veuen alguns fruits no acabats de fer, o alguns restes d’escopinya i de cargols, que s’aniran fonent per formar arena.
Apropar-se al mar d’una forma no extractiva, només per omplir la mirada, el tacte amb l’aigua o les olors marines, és una altra manera de relacionar-se amb el món. Està bé aprofitar les ocasions diferents que ens brinda un esdevenir que no sempre controlam.
Ningú sap per on partirà la nostra societat quan s’acabin les restriccions de la pandèmia. El dubte és si tornarem a l’escola del creixement infinit o si sabrem trobar noves fórmules, si continuarà incrementant la diferència entre rics i pobres o si ho podrem reconduir. Quan tenim incorporats determinats paradigmes, els acceptam dòcilment encara que grinyolin coses evidents.
Per exemple, amb el pas dels anys, molta gent ja ha entès que no és lògic dimensionar aparcaments que superin la capacitat d’acollida de la platja corresponent, a no ser que ens sigui igual que la gent no hi càpiga, que la platja es degradi i que el personal s’endugui un mal record de la seva estada al litoral.
En canvi al mar sembla que sigui més complicat fer el paral·lelisme. El mar és tan gran. Però al final, quasi totes les barques i barquetes que surten dels seus amarratges durant l’estiu, volen anar a visitar alguna platja o cala del seu gust i fer-hi unes hores. I la costa de Menorca no és infinita.
Això ve a compte perquè el Govern balear ha tret a licitació un grapat d’actuacions al port de Fornells. I per enèsima vegada, s’aprofita per incrementar el nombre d’amarratges nàutics. Si bé en aquesta ocasió, apareixen alguns condicionants que poden ser motiu d’esperança.
La legislació ambiental també ha anat avançant i recentment s’ha exigit a Ports de les Illes Balears un estudi de capacitat de càrrega nàutica abans de continuar afegint amarratges als seus ports. De manera que els 142 amarres nous que es pretenia crear a Fornells s’han reduït a 77 i a més estan obligats a crear 77 noves boies ecològiques a les cales properes al port, per tal d’assegurar que, quan les noves barques surtin de l’espai portuari, trobaran aparcament en algun lloc.
No hi ha molta distància entre la idea d’incrementar amarraments als ports i la d’ampliar aparcaments a les platges. Al cap i a la fi, això són també els punts on enganxar vaixells, aparcaments al mar.
Si per fer nous amarratges cal ampliar -i costejar- noves boies fixades sobre fons de posidònia o altres hàbitats de valor, apareix una càrrega econòmica que pot frenar aquesta malaltia del creixement permanent. Amb tot, convé no perdre de vista que posant noves boies a zones on ara no es pot fondejar s’aconsegueix més aparcament de barques, però també s’incrementa el problema esmentat de la massificació i la pèrdua d’atractiu.
Ja estan sorgint veus que demanen que hi pugui haver platges sense embarcacions. En algunes zones del litoral peninsular han incrementat substancialment la zona exclusiva de banyistes a petició dels ajuntaments, amb l’objectiu de poder preservar una mica la imatge de platges emblemàtiques vistes des de terra. Al cap i a la fi, al litoral hi ha molta més gent a terra que al mar.
Harmonitzar interessos sol ser complicat. Potser cal anar pensant a orientar la nàutica no només a vendre i llogar el major nombre de barques (una activitat econòmica molt estacional), sinó en el manteniment durant la resta de mesos. També convé anar posant sobre la taula la regressió dels combustibles fòssils. Què tal donar valor a la cultura dels mestres d’aixa i fomentar una indústria de reparació i conservació de velers d’època i barques de fusta?
