De què anam?

A plegar veles

|

Valorar:

La cosa s’ha desgavellat i ara toca plegar veles. Aquesta sembla que sigui l’opinió del pinyol dur que domina el país, més enllà de qui governi o deixi de governar, però amb la seva complicitat. I és que la gent havia agafant confiança i s’havia arribat a creure tot allò que li van prometre quan es va acabar la dictadura, ara fa més o manco quaranta anys.

És una tradició molt espanyola. Les Corts de Cádiz van fer el gran projecte renovador del país i van establir la divisió de poders i la llibertat d’impremta. Però prest va arribar Don Fernando (VII) i ho va esborrar amb sang mentre -segons diven- pels carrers de Madrid es cridava ¡Viva las cadenas!

La Primera República va ser un nou intent de dur la modernitat a Espanya i potser per açò els seus primers presidents eren catalans. Però va durar tan poc que, si no vaig errat, el ministre menorquí Teodor Làdico va haver de menester més dies per arribar a Madrid que per presentar la dimissió.

La Segona República, ja se sap com va acabar. Amb un cop d’estat militar i una guerra que va dessagnar el país. I que igual que els cossos sense enterrar o amuntegats al Valle de los Caídos, encara ressona en el debat polític, vuitanta anys més tard.

Clar que els temps han canviat i que ara sempre tenim l’agafador d’Europa, que se suposa que és l’escut protector contra els mals majors. I la pertinença al bloc occidental i la submissió a una economia globalitzada a qui no interessen les alegries de la pólvora, si no és que són ben enfora dels seus mercats.

Però açò no vol dir que no hi pugui haver igualment involució. N’hi ha prou d’escoltar els discursos de la dreta extrema, que ja ha entrat al Congrés per la porta gran. I també de la dreta que ja hi era des del començament, però que ara s’expressa amb un llenguatge que no superaria els filtres democràtics dels partits conservadors europeus.

Potser la gran diferència és que, a Europa, la dreta també va lluitar contra el feixisme i a Espanya, en canvi, encara ni l’ha condemnat. I ara, per paga, mostra tota la disposició a governar amb la seva ajuda, si la matemàtica electoral obliga. Ja ho ha demostrat a algunes autonomies i està a punt de demostrar-ho a la de Madrid.

No és tampoc que l’esquerra surti gaire ben parada del moment que vivim. Potser és la por a les forces ocultes de l’estat, que avui campen desenfrenades. Des de les cartes de militars (jubilats els que signen) fins a les actuacions judicials rebeques amb la justícia europea. Passant per una premsa instal·lada en el fonamentalisme.

I el resultat és l’exhibició constant d’aquella Constitució que, si en el seu dia va ser un document obert i ple d’esperança, ara l’han convertit en una caricatura d’ella mateixa, sotmesa a les interpretacions més estantisses. Fins al punt que aquells que més la defensen, són els hereus dels qui hi estaven en contra.

Potser sí que els fets de Catalunya hagin contribuït a aquesta radicalització de la política espanyola, però també han estat la prova del nou que la cosa ja no anava. Si no, no s’entendria la incapacitat de l’Estat de resoldre per la via política un enfrontament que era pacífic i que cercava la solució en les urnes.

Que els presos catalans no puguin tenir els permisos que els tocarien de llei perquè «no han renegat de les seves idees», és la prova que la democràcia espanyola navega. Que l’esquerra espanyola tanqui les orelles a les demandes de les organitzacions internacionals dels drets humans, és la prova que ha renunciat als seus principis.

Que el congrés en pes, i el govern davant d’ell, no vulguin resoldre el conflicte polític més gros i escandalós que ara té Espanya, que és la situació del rei que anomenen emèrit i les seves arrels en la monarquia, és la gran prova de la incapacitat democràtica del país.

La gran solució que han trobat, es diria que és fer-nos viure dins un gran decorat de cartró en què res és allò que aparenta. I si déu vol i no prenem mal pel camí, tornar al bipartidisme ben entès. Aquell en què les clavegueres de l’Estat poden mantenir els mateixos directors, comandi qui comandi, en nom de la unidad de la patria.

Aquell en què les grans empreses reserven una cadira del seu consell d’administració per als exministres, siguin del color que siguin. Perquè, tanmateix, tots les han ajudat a engreixar.

I amb les veles plegades, a continuar navegant a la deriva.