Els seguidors de la sèrie The Crown, vam tenir dissabte passat un capítol extra sense passar per Netflix amb la retransmissió en directe, del funeral de Felip d’Edimburgh. Un dia assolellat i una realització televisiva impecable van servir per no moure’s de davant de la pantalla durant gairebé dues hores en horari de sobretaula, amb el dinar a la panxa i la tassa de cafè als dits.
Els anglesos han estat sempre els reis de la pompa i circumstància, dels protocols i de la posada en escena d’aquest tipus d’esdeveniments siguin batejos, casaments o enterraments. Fins i tot els periodistes de la BBC que acostumen a participar en aquest tipus de retransmissions, formen part del decorat amb la seva veu en to menor i una mirada a càmera compungida a punt de la llàgrima, com si fos talment un familiar directe.
Estic convençut que les monarquies europees son perfectament conscients que aquest tipus de performance, serveixen per alimentar la seva llegenda i per això, procuren cuidar aquestes posades en escena úniques com si estiguéssim parlant del llançament d’un nou producte al mercat o com quan una gran marca de cotxes, es disposa a presentar el seu darrer model davant la premsa. A més, aquest tipus de cerimònies estan dissenyades per tocar la fibra, en una mena d’experiència on es barregen els sentiments i s’assegura d’arribar al cor del telespectador. En el fons, aconseguir que el teu client s’emocioni amb el que li estàs oferint, és la porta a l’èxit assegurat. La reina Isabel II i el seu marit ho van entendre fa més de setanta anys, quan Winston Churchill va proposar-los retransmetre el seu propi casament per primera vegada a la història. The show must go on.
