De què anam?

Cria corbs

|

Valorar:

Veig que la classe política madrilenya està molt inquieta amb les sorpreses del correu postal d’aquests darrers dies. Aquestes cartes que han rebut el ministre Marlaska, la directora de la Guàrdia Civil i l’exvicepresident Iglesias, i que no són precisament felicitacions de Nadal.

Dins els sobres hi havia bales de cetme, el fusell d’assalt que moltes generacions de joves vam haver d’aprendre a manegar en aquell temps gloriós del servei militar obligatori. I que es va acabar, tot sigui dit, per exigència del president Pujol, a canvi dels seus vots al senyor Aznar perquè arribàs a president. Ara ningú no se’n recorda...

Ensoldemà dels sobres de les bales, la ministra d’Indústria en va rebre també un, que contenia una navalla ensangonada. Però aquesta vegada, el seu origen s’ha resolt tot d’una... Sense que açò tengui gaire mèrit, perquè el sobre duia escrit el nom del remitent, que per paga asseguren que és una persona desequilibrada.

No és una bona notícia que les amenaces de mort estiguin presents en les eleccions madrilenyes i, per extensió, en la política espanyola. Com tampoc no ho és que aquests sobres criminals arribassin als seus destinataris sense que ningú no els aturàs pel camí. Els serveis d’intel·ligència han fet flac. Potser perquè el senyor Villarejo ja no remena per allà enmig...

Si he de fer cas a la premsa, no s’ha pogut afinar qui envia les bales, però no cal ser gaire llest per entendre que hi ha un cert discurs polític ambiental que cada dia s’assembla més a les ganivetades. I per saber que, darrere les desqualificacions i els insults, prest hi sol haver qualcú que s’atreveix a travessar les línies vermelles de la política democràtica.

Ja fa estona que arriben a la informació pública declaracions intolerables. Des d’aquell militar retirat que diu que no hi ha altre remei que començar a afusellar 26 milions de «fills de puta», fins a les paraules d’aquell jovenet que se retrata amenaçant el president Puigdemont des de dalt d’un tanc de guerra.

Però no sembla que aquestes notícies inquietassin massa a qui haurien d’haver inquietat, a la vista del poc escarment que han rebut. Com tampoc no el va impacientar que les unitats de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya fossin ovacionades amb el famós «¡A por ellos!».

Ara mateix assistim a una altra situació galdosa. El dia de Sant Jordi de 2013, un ramat d’ultres va assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid, mentre s’hi celebrava un acte institucional de la Generalitat. Van actuar amb prou violència perquè els jutjassin i els condemnassin a presó. Però la justícia va allargant la cosa i, vuit anys més tard, encara són al carrer...

Mentrestant, dos d’ells ja han desaparegut. I un tercer, amb la benedicció de la Junta Electoral, és presenta de cap de llista de Falange a Madrid. Deu ser un bon element, perquè a més d’estar sentenciat i no haver entrat encara a la presó, té pendent un altre judici per incitació a l’odi. I fa uns anys, ja va ser condemnat per estafa...

Qui vulgui cercar més exemples de la impunitat amb què es promou la violència, ho tindrà bo de fer. A la campanya electoral de Madrid, ja s’ha sentit prou maldats conta la població jueva o contra els al·lots que arriben tot sols a Espanya, fugint de la fam i la misèria dels seus països.

Però la cosa més greu no és el bestiar que incita a l’odi -i que tothom sap qui són- sinó l’escassa reacció que hi ha hagut fins ara per part de les organitzacions i els partits que es diven democràtics. Tant si són de dreta com d’esquerra. Ja fa massa estona que miren cap a una altra banda des d’aquell dia del ¡A por ellos! i de les brutals conseqüències que va tenir.

I ara s’exclamen perquè reben sobres amb bales de cetme...

És inevitable recordar el famós sermó d’aquell religiós alemany, Martin Niemöller, que es lamentava de no haver-se encarat al nazisme fins quan ja era massa tard: el dia que Hitler també va voler controlar la seva església luterana i ell va ser internat en un camp de concentració.

Es planyia l’homo de no haver alçat la veu quan els nazis encalçaven els comunistes, i més tard els socialdemòcrates, i després els sindicalistes, i els jueus, perquè ell no era res de tot açò. Però quan també el van anar a cercar a ell, ja no quedava ningú altre que pogués protestar...

Tant en català com en castellà tenim una expressió que ho resumeix molt bé: «Cria corbs i et trauran ets ulls».