Trobo que es parla poc del maldecap que suposa per a les persones grans, cada vegada que s’han de canviar de telèfon mòbil. Sembla una qüestió menor, però no ho és. L’alegria per estrenar aparell nou es transforma directament en desesperació perquè les fotos han fugit, ja no poden enviar missatges, el whatsapp els ha deixat de funcionar o el teclat no respon. Passada l’angoixa inicial, arriba l’adaptació forçosa i finalment la treva amb el nou artefacte, però pel camí, avis, pares, fills i nets han hagut de fer diverses sessions monogràfiques de paciència per conciliar tecnologia i família.
I és que per bé o per mal, hem incorporat els mòbils a la manera de fer rutllar la nostra societat i per tant, saber-lo emprar correctament ja no només per trucar sinó per enviar i rebre missatges o consultar el correu, es converteix en una qüestió de supervivència. Un dia llegia en un article que a França havien detectat que moltes sol·licituds d’ajuda a gent gran que havien passat de ser analògiques a digitals ja no es tramitaven, no per falta de parroquians sinó perquè directament, els usuaris renunciaven a fer-les davant la complicació.
La societat segurament la podem dividir entre els que han nascut amb el mòbil sota el coixí i els que vam assistir gairebé a la seva fecundació. Llavors no érem conscients del que representaria la seva irrupció. Quan era petit, el progrés es mesurava amb l’arribada d’un nou electrodomèstic però en qualsevol cas, es podia seguir vivint sense necessitat d’endollar un nou aparell. Ara la cosa ha canviat i si no tens un mòbil, no pots confirmar la compra que acabes de fer en una botiga o igual et passa el torn de vacunació. Anem millor o pitjor que abans?
