De rebot

La feina sindical imprescindible

|

Valorar:

La riquesa mundial ha anat sovint de bracet de la mà d’obra esclava. Es pot resseguir històricament des de l’Antiguitat fins als nostres dies, quan l’esclavatge adopta formes més críptiques però no menys reals. La novel·la de Dimitris Hatzis, «El llibre doble» (Tigre de paper, 2021) mostra com un grec, emigrat a Alemanya, treballa a un fàbrica d’auxiliars per a la indústria automobilística. Empeny una carro amb productes encapsats d’un pis a un altre, de forma que mentre ell puja, l’altre company (un turc), davalla, i viceversa. Feina rutinària, però molt cronometrada i «racional», extenuant. Cobra un sou digne, però no estalvia perquè que les despeses regulars en queviures i lloguer, amb les ‘ofertes’ del «mercat» (andròmines sense utilitat pràctica), no donen per gaire i no es pot estirar més el braç que la màniga. Kostas, el grec, conformista, no ho qüestiona. Tanmateix, tot canvia quan el company (i enemic!) turc és substituït per un treballador alemany, que trenca la dinàmica de la cadena de transports i sembla vingut per fer-li la punyeta. Resulta ser un obrer que sap els seus drets i actua en conseqüència. Aconsegueix que la fàbrica contracti un tercer operari per a aquell treball, que ocuparà un espanyol, i la feina serà menys estressant i saludable. Llavors, Kostas reconeix el grau d’explotació a què havia estat sotmès durant anys, valora la lluita sindical i entén la força de la unitat quan hom pren consciència social.

La trama novel·lística de Hatzis ateny també altres situacions d’un país, Grècia, sotmès a segles de dominis diferents, dictadures sanguinàries, guerres civils i identitats destruïdes. Destaquem, emperò, ara l’experiència de l’emigrant, que obre els ulls a una realitat, que abans se li ocultava.

És possible que alienacions, com aquesta i moltes més, formin part del nostre dia a dia? Sí, i en diferents àmbits de les nostres vides. Amb el mitjans d’adoctrinament que el poder té al seu abast -indústries culturals, mitjans de creació d’opinió, etc.-, proliferen desigs de plaers a qualsevol preu, egocentrisme miop, consumisme malaltís i competitivitat exacerbada. Així, multitud d’humans deixen de ser ciutadans per esdevenir no més que «ventres». Gent incapaç d’emprar la paraula per raonar i que es deixa arrossegar per missatges simplistes reiteradament expressats en nom de la llibertat per demagogs, que afalaguen allò visceral i inviten a esdevenir ‘important’ qui s’identifiqui amb el seu pensament únic. Posem que parlam de Madrid com a laboratori de l’extrema dreta.