Mal dia per escriure sobre l’actualitat política. Escric dilluns vespre, la vigília de les eleccions madrilenyes, i si qualcú me vol llegir, ho farà dimecres, ensoldemà de les votacions... Així és que ho tenc malament per dir com ha acabat la cosa. No puc fer l’espòiler, com està de moda dir ara.
Però és evident que el resultat es barrunta de fa dies i, si es confirma, les conseqüències poden ser importants. No perquè guanyi el partit conservador, perquè de fet ja fa vint-i-cinc anys que guanya a Madrid. I n’hi ha prou de fer la llista dels seus cinc presidents o presidentes, un darrere l’altre, per saber com ha anat la cosa:
Esperanza Aguirre va ser imputada el 2019 per set delictes sobre corrupció. Ignacio González va ser imputat el 2018 per frau i malversació de fons públics. Cristina Cifuentes va ser imputada el 2019, acusada d’arranjar contractes públiques. Ángel Garrido va fugir del PP. Isabel Díaz Ayuso...
Madrid és un territori molt singular. No pels seus habitants que són, poques diferències, com els de qualsevol altra banda, sinó pel caràcter que el poder li ha volgut donar a la capital d’Espanya des de fa segles. Quan la visites tens la sensació que allà fermen els cans amb llonganisses, de tants de doblers públics com s’hi han abocat i s’hi aboquen cada dia.
També hi descobreixes què vol dir el poder de l’Estat malentès. I els milers de càrrecs -molt ben pagats- que mantenim entre tots perquè a ells els llueixi la clespa. No me referesc al govern, que també, sinó al xinxer d’organismes públics que s’ha anat creant durant segles i que tenen com a feina principal fer veure que són imprescindibles...
També és el punt de trobada de les grans corporacions i les grans fortunes. La tan criticada «burgesia catalana» és un reducte arregladet comparada amb el que es cou a Madrid. I és que és aquí on se prenen les grans decisions econòmiques i d’on surten les contractes multimilionàries que engreixen les macrocompanyies privades.
No hi fa res que, amagats en un barranc, hi hagi nuclis de població tan miserables que no tenen ni llum elèctrica o que cinquanta quilòmetres més enllà comenci açò que ara anomenen «la España vaciada», que vol dir que els pobles es moren perquè Madrid ho xucla bonibé tot. Però a Madrid tenen la seu nou de cada deu multinacionals que operen a Espanya.
Des de Madrid s’entén molt bé la insignificança real de «las provincias» o «la periferia peninsular», com diven ells. Per més que ja fa quaranta anys que hi ha autonomies, des d’allà dalt tens la sensació que tot allò que no sigui el «cocido madrileño», té poc sabor i és marginal. Com una tapa de vermut i poca cosa més.
El banderot que el president Aznar va plantar al centre de la ciutat -320 m² de bandera espanyola a 50 m d’alçada- sembla més pensat per a que els provincians i perifèrics mos inclinem davant un poder superior que no per homenatjar el país. Com el faraons que construïen piràmides o Napoleó l’Arc del Triomf de París, que també fa 50 metres d’alçada. Com una casa de 15 pisos.
Quan mires un mapa i veus que totes les autopistes gratuïtes conflueixen a Madrid i que també ho fan totes les línies d’AVE, acabes pensant que tot és un decorat -caríssim- per fer creure que et trobes al centre del món. Però no és més que un decorat, perquè el món és molt més gran i té molta més vida, encara que no li regalin línies d’AVE.
I com començàvem. Segons qui hagi guanyat les eleccions d’ahir, les conseqüències poden ser importants. Perquè aquesta vegada la disjuntiva no és si guanya el partit conservador o el partit dels socialistes, que ja els coneixem prou bé a tots dos i sabem de quin peu calcen.
La qüestió, en aquestes eleccions, és que no queda clar que a Madrid s’hagi presentat cap partit conservador. Perquè la campanya electoral de la senyora Díaz Ayuso, populista i ‘patxanguera’, està més a prop dels disbarats del senyor Trump de les Amèriques que de les reflexions de la dreta de tradició europea.
La línia que separa el seu discurs del de l’extrema dreta, està tan poc definida que és impossible saber per on passa. Malament si, allà on conflueixen totes les autopistes i tots els AVE, ens volen fer creure que la llibertat no és una altra cosa que poder prendre una canya a la terrassa d’un bar.
La senyora Botella, aquella batlessa de Madrid que malvenia pisos socials als capitals d’inversió, ja cantava les excel·lències de prendre un cafè amb llet a la capital. Però era quan intentava colar els Jocs Olímpics, i feia gràcia i tot. Però ella no tenia les UCI plenes, ni havia rescindit contractes als sanitaris, ni arrossegava bonibé la meitat dels morts de coronavirus de tot Espanya. I la senyora Díaz Ayuso, sí.
