Llegia fa poc que el darrer informe de la Junta Internacional de fiscalització d’estupefaents diu que Espanya encapçala el consum mundial lícit de benzodiacepines (ansiolítics, hipnòtics i sedants) i que el 2020 el consum va augmentar un 4,5% respecte l’any anterior (un 10% més respecte fa una dècada). Ens segueixen Sèrbia, Uruguay, Israel, Estats Units i Hongria.
La pandèmia hi és darrera d’aquest increment en el consum d’aquests medicaments, que molt sovint es perllonga més enllà del necessari i genera dependències en pacients que indueixen els propis professionals a seguir receptant aquests psicofàrmacs.
El metge Antonio Cano ha realitzat un estudi on conclou que el problema radica en la manca de psicòlegs clínics dins l’atenció primària pública i la saturació d’aquesta, que impedeix que els metges puguin atendre amb temps suficient per poder oferir pautes que ajudin els pacients a enfrontar el seu problema (cosa que s’ha demostrat com la més efectiva). Llavors, els 5 o 10 minuts de la consulta, que ara, a més a més, s’ha convertit en telefònica, només donen per prescriure solucions ràpides a base de pastilles que no van a la rel del problema i més tost el perpetuen o transformen. La ràtio de personal psicòleg a Espanya està en 6 professionals per cada 100.000 habitants, 12 punts per sota de la mitjana europea.
Si la pandèmia ha demostrat quelcom és que cal reforçar els serveis bàsics i, sobretot, la sanitat pública i universal ha de ser en endavant una prioritat de tots els governs. Haurem après quelcom de tot això...?
