Època de muda

La festa dels cavalls (de vapor)

|

Valorar:

Els cavalls que surten a les celebracions majors de Menorca acostumen actualment a ser animals gairebé destinats només a la festa, però anys enrere eren també bísties que treballaven al camp. A tot arreu, els cavalls van substituir els bous i eren la força de tracció que estirava arades i carros. Per això, quan es va inventar el motor, es va equiparar la seva potència a una unitat que es diu cavall de vapor.

Tothom espera que la pandèmia del virus es pugui anar controlant per recuperar les festes de poble. Potser aquest estiu, com el passat, encara no es veuran equins engalanats amb flocadures i gualdrapes, ni podrem guaitar al mirall de l’estel per desitjar-nos sort. Però si no és enguany serà l’any pròxim. En canvi, alguns científics pronostiquen un futur més complicat per mantenir en funcionament, a llarg termini, els cavalls de vapor que ens hem acostumat a usar.

Un tractor de 100 cavalls de vapor ve a tenir la potència de 100 cavalls de festa junts. Això vol dir que un sol agricultor que llaura, pot disposar de la força sumada de tots els animals que surten a la festa d’un poble grandet. És una capacitat que resultava impensable a moltes finques agràries fa només 50 anys i que ha estat possible gràcies a l’abundància de petroli a baix preu.

Els informes científics han anat arraconant els negacionistes climàtics als fòrums anònims. Estats Units s’acaba de tornar incorporar als acords de París per afrontar el problema de l’augment progressiu de temperatures. Però fa unes setmanes, un investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques va comparèixer davant el Senat espanyol per explicar els escenaris que s’entreveuen en les qüestions energètiques. I va anar més enllà del canvi climàtic, per explicar coses que no surten fàcilment als titulars.

Com bé sabem, la diferència entre les energies renovables i les fòssils, és que les primeres es poden renovar (com el sol, el vent o la llenya) mentre que les altres les extreim de dipòsits al subsòl que han requerit milions d’anys de transformació. Explotam aquests jaciments a una escala important des de mitjans del segle XIX, amb una acceleració enorme a partir de la segona guerra mundial.

170 anys després, els dipòsits que permetien treure cru a un preu baix s’estan acabant. Recordem que no es renova. Les reserves que queden, ja requereixen una inversió prèvia d’energia tan gran que els números no surten. De manera que les grans companyies s’estan retirant del negoci i tot fa preveure que el petroli anirà pujant de preu perquè n’hi haurà menys.

Si aquestes previsions són certes (també les anuncia l’Agència Internacional de l’Energia) ens podem trobar amb un repte que fa temps que sabem que qualque dia haurem d’abordar. I és que, en un planeta que té unes determinades dimensions, els recursos no són infinits. Per molt que els humans haguem inventat un sistema econòmic basat en el creixement constant, això xoca amb els límits físics.

Aquest temor sempre l’hem superat amb optimisme tecnològic. Pensant que ja s’inventarà alguna cosa per solucionar-ho. Però no sembla que ara mateix hi hagi res per substituir la progressiva reducció que s’espera en els combustibles fòssils (i també en l’urani que alimenta les nuclears).

Podem fer electricitat amb renovables. Podem fer bateries per alguns cotxos (no per substituir tots els actuals), però els avions no volen amb bateria. Si el petroli puja de preu, el turisme de baix cost podria tenir un problema estructural. També el transport de mercaderies i aliments que funciona a nivell global.

Els fons europeus Next Generation es volen enfocar a dinàmiques noves, amb la digitalització i el medi ambient en posició central. L’ajuda europea pot ser una bona palanca si la sabem aprofitar per reconduir i no caure en la temptació d’allargar els mateixos plantejaments previs.

També és cert que actualment malgastam una gran quantitat d’energia. Només que aprenguéssim a ser més eficients i a deixar de perdre watts en coses innecessàries, el món podria seguir funcionant, probablement millor que ara. Però abordar qualsevol descens energètic i material no és feina fàcil, perquè la gent del nostre entorn s’ha criat en l’abundància i costa poc clamar per una llibertat indefinida.

És probable que la festa dels cavalls de vapor vagi minvant. S’ha de pensar com es condueix aquest descens. Potser s’atraca un temps que faci veritat aquella frase que diu que no és més ric qui més té, sinó qui manco necessita.