Un soldat espanyol sosté als seus braços un fillet marroquí, mentre, al fons de la imatge, es veuen centenars més de persones que arriben a la platja de El Tarajal, a la ciutat autònoma de Ceuta. La imatge captada pel fotògraf no concorda en absolut amb el qualificatiu de «invasió» (de to més aviat bèl·lic) emprat pel president ceutí i més bé em fa pensar en una crisi humanitària que, tot i tenir orígens diplomàtics, no deixa de ser una tragèdia (una altra més) de desheretats de la terra.
Sembla que l’origen de la laxitud de Marroc en el control de la seva frontera s’origina amb el coneixement de l’acollida espanyola a un dels líders del Front Polisari. Aquest fet provoca la manca de compliment de l’acord internacional i la fugida de milers de persones cap a la frontera europea sota la mirada impassible de la policia marroquina. I tot això en un context de pandèmia que agreuja la situació. Ceuta es veu literalment desbordada i la crisi migratòria i humanitària torna a ser qüestió d’Estat. Sense cap ànim de treure ni un bri d’importància a la complicada situació que viu Ceuta, el cert és que aquests fets deixen en evidència la fragilitat dels acords diplomàtics, la permeabilitat de la frontera europea (que no només espanyola) davant el fet migratori i, sobretot i principalment, la desesperació de milers de persones que no troben resposta a la terra que els ha vist néixer per poder portar una vida digne. La responsabilitat de les causes d’aquesta situació (a poc que hàgim ficat el nas als llibres d’història) és compartida. La solució, per tant, també ho hauria de ser... Difícil equació la que té en escac i mat la pervivència d’un sistema massa vegades impermeable al sofriment de les persones.
