De què anam?

‘Sa vessa mos fot’

|

Valorar:

Si costa tant canviar el món, no és solament pels interessos inconfessables que congria, sinó també per l’hàbit i la desídia tan propis dels humans. El cervell s’aferra a allò que ha vist sempre, i li costa entendre qualsevol cosa que no quadri amb amb els seus costums. I la primera reacció sol ser de rebuig, sense valorar si té interès.

Durant segles s’han anat acumulant idees que per més irracionals que siguin, les trobam normals de tant de sentir-les. I per açò tenen tant de mèrit les escasses persones prou valentes per qüestionar-les. I que amb el temps, acaben fet canviar a tothom.

No tenc cap ganes de donar una dimensió filosòfica a açò que dic. Entre altres motius perquè, amb els meus coneixements, faria el ridícul. Així que, cercant un exemple ordinari, encara record la impressió de veure, per primera vegada, una conductora d’autobús i més endavant, una maquinista de ferrocarril...

Ara aquests exemples potser semblen ridículs però, no fa massa temps, eren una imatge impensable. En l’activitat laboral d’homos i dones, per fortuna els clixés estan en caiguda lliure des de fa estona, però ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

S’han hagut de superar tota casta de barreres, i no precisament d’ullastre. Des de la imposició legal i la moralitat religiosa, fins a l’autoritat paterna i l’escarni popular. I quan no n’hi havia prou, el recurs de la tradició. Les santes tradicions que, si no tenen la capacitat de posar-se al dia, es tornen engronys de la història.

Només va començar a canviar la cosa quan no hi va haver un altre remei. Com aquelles mineres escoceses que carregaven carabó mentre els seus homes es mataven al front. O les obreres de les fàbriques d’armes en temps de guerra. O les pageses en temps de sega.

Tot açò que he volgut compartir ho pensava diumenge passat mentre veia, per la televisió, la final de la Champions interpretada per dones. No és que jo sigui massa aficionat al futbol, però el partit el donaven en obert i era l’ocasió de poder veure les millors jugadores d’Europa en acció.

Per paga un dels dos equips que es disputaven la copa era el Barça, que en el nostre entorn té el valor afegit de representar un club que ha superat, una darrere l’altra, totes les tragèdies polítiques del país. I en aquesta ocasió, a més, va guanyar. Però hauria guanyat encara que hagués perdut el partit.

Perquè l’èxit és que les jugadores, tant les del Barça com les del Chelsea, van rompre davant de milions de televidents una altra «tradició» tapada de floridura. I segur que van fer obrir els ulls a moltes filletes i al·lotes que ara ja saben que elles també poden jugar a futbol. I arribar a ser professionals i tot.

Una altra cosa és el crèdit que li vulguin donar aquells qui maneguen el negoci de l’esport d’elit. I els mitjans de comunicació. Si no vaig errat, pocs diaris de fora de Catalunya han destacat la notícia d’aquesta victòria. Aquí pensen que el motiu és que les guanyadores són catalanes... Sol succeir. Però ben segur que també perquè són donesfutbolistes’.

I torn al començament. Per més que s’hagi escampat el discurs feminista, encara hi ha molt de cervell tancat que considera el futbol una cosa d’homos. Que tothom que hi fa negoci s’encarrega de reforçar amb grans campanyes mediàtiques. Si fins i tot la copa era més petita que la de la Champions masculina...

Clar que açò no succeeix només en l’esport. Afecta qualsevol activitat de la vida i per descomptat la política. Acceptar els canvis que són per bé, i que el món ha d’anar endavant i no enrere, exigeix tenir la ment ben oberta. Exigeix netejar la floridura del cervell i superar la vessa, perquè sinó, se’l fot.