Enyoro l’objectivitat en les relacions diàries, aquell concepte que viatja entre la recerca, la persona, les fonts d’informació consultades, les possibles imatges, l’espai i el temps que s’hi destina, com ho repasses abans d’emmarcar-ho en un titular o en un discurs, l’exercici d’establir-ne una opinió justa. Les persones cada vegada són més subjectives, influenciades per interessos particulars i desitjos.
Aquesta setmana l’oposició del Consell insular es va abstenir en la votació del Premi M. Lluïsa Serra – Taula d’Or a Josefina Salord. Ciutadans i Partit Popular van trobar que no era el moment per la coincidència familiar i afinitat política amb la vicepresidenta, Maite Salord. Em vaig posar una estona el plenari, perquè m’agrada seguir les informacions directament en comptes de convertir-me en consumidora passiva i no vaig trobar cap argumentació sòlida en les seves paraules, més enllà de discriminació per parentesc. Res que facilités un debat positiu i beneficiós per a la societat.
Josefina Salord, filòloga amb majúscules, fundadora de l’Institut Menorquí d’Estudis, on ha desenvolupat una intensa activitat com a cap de Secció de la Llengua i Literatura, i com a coordinadora i presidenta del Consell Científic. A Menorca ens coneixem per les nostres trajectòries i la nostra manera de fer, i na Fina quedava fora de qualsevol sospita.
De vegades, la posició de l’objectiu acaba desenfocant a un mateix. Un mal selfie, en diuen.
