De què anam?

No rallis d’allò que no coneixes

|

Valorar:

Un consell tan recomanable com poc seguit. I és evident que el món aniria molt millor si tothom en fes cas. Enmig del debat d’inexperts sobre quina vacuna és la més flaca i quin dia te la claven, a Catalunya hem assistit també al debat de qui ha de formar govern. I ha estat com un rosari -polític- d’aquells en què les beates i tot s’adormirien. Però ja està format.

I no és un tema d’interès ‘regional’, com mos voldrien fer creure, sinó amb tanta repercussió per a Espanya com les eleccions de fa uns dies a Madrid. I si pensam en les possibilitats de supervivència de la legislatura del president Sánchez, amb més retruc encara.

D’entrada, ha estat una negociació ben atípica. Una d’aquelles sorpreses que sol donar Catalunya cada pocs anys i que no són mèrit seu. N’hi ha prou de recordar que ostenta la distinció de tenir l’únic president de govern d’Europa que ha estat afusellat per l’exèrcit. Igual que l’únic president de club de futbol -el Barça- que també va acabar igual.

El govern que els catalans van estrenar dilluns passat s’ha negociat durant més de tres mesos entre uns dirigents polítics que són a la presó o a l’exili, a pesar del criteri de la justícia europea. Cosa que també deu ser inèdita a Europa. A països de més enfora potser és més normal...

I encara és més sorprenent que, mentre la política espanyola dona el procés per enterrat, el motiu de tanta discussió entre partits catalans ha estat... com havia de continuar el procés. I és que aquesta gent és tan fotudament mediterrània -com els menorquins mateixos-, que abans de posar-se d’acord, s’ho miren molt.

L’altra sorpresa són els consellers que integren el nou govern, però primer paga la pena d’entretenir-se amb l’acte protocol·lari de dilluns, de nomenament del president. Un president que, després d’aquell Josep Tarradellas que va fer creïble la recuperació de la democràcia a Espanya, torna a ser del partit Esquerra Republicana de Catalunya.

Idò a l’acte de nomenament hi van assistir, per una banda, gràcies a un permís de presons, els líders que estan complint entre nou i dotze anys -que ja se sap que no es pot dir que són presos polítics-. I de l’altra, el ministre de Política Territorial, Miquel Iceta, acompanyat de l’exministre de Sanitat, Salvador Illa.

El contrast era gros. Perquè mentre els presidiaris hi eren per celebrar que havia estat triat un president del seu gust, l’assistència dels ministres era el reconeixement implícit del seu fracàs en l’intent de canviar el rumb polític de la Generalitat, article 155 inclòs. Però Catalunya sempre és una caixa de sorpreses, i presidiaris i ministres assistents es van abraçar -tal com dic- com si res.

Potser alguna premsa de Madrid voldrà esmolar el ganivet amb aquestes abraçades. Però serà perquè no han entès el contrast entre el seu món i el d’aquí. Si ja no entenien la diferència que hi ha entre la llibertat i el poder anar de copes en plena pandèmia, encara els haurà costat més d’entendre que un govern negociat a la presó tengui de conseller d’Economia l’ex nombre dos de la Caixa.

El senyor Jaume Giró, que va marxar de l’entitat bancària quan, amb la vaselina (o era mantega?) d’un Decret del govern espanyol, la institució es va domiciliar fora de Catalunya, com tantes altres empreses porugues. La feina d’aquest homo és prou coneguda a Menorca, perquè també era el director general de l’Obra Social de la Caixa, la més important d’Europa.

Així és que ja tenim govern a Catalunya. Presidit pel senyor Pere Aragonès i amb set consellers de la corda d’Oriol Junqueras (a la presó), i set de la corda de Carles Puigdemont (eurodiputat a l’exili). Un govern, idò, que continuarà reclamant amnistia i referèndum. Ara bé, els comentaristes asseguren que és un govern tècnic i que els pesos pesants han quedat fora per poder pressionar millor.

Darrere tenen un Parlament que també pot sorprendre qualcú. Dels diputats que els estalonen, 65 són dels partits que governen, però per tenir la majoria sobre el total de 135 han de menester els 9 de la CUP. Una formació que es declara tant independentista com antisistema i que s’ha especialitzat a controlar la ‘puresa’ del procés. En el passat ja ha donat qualque retgiró als governants de la Generalitat.

I ara comença la segona part. Perquè si el nou govern està tan prou pastat com ho hauria d’estar després de tres mesos de negociacions internes, el president Sánchez té un problema. Ja no n’hi haurà prou que digui que és partidari del diàleg amb Catalunya. Ara l’haurà de posar en pràctica.

I si no ho fa per convicció, sí que ho haurà de fer per sobreviure. Del vot dels partits instal·lats a la Generalitat depèn la continuïtat del seu govern, assetjat per les cridaneres i irredemptes dretes espanyoles, i ara ja sense el comodí de Ciudadanos.