Posa de manifest que Espanya és un Estat nació ple de falles i dèficits institucionals de tots tipus, ben allunyat d’una democràcia consolidada, el fet que, davant el problema d’un demos romput, no es vol veure el gran trenc ni de tort ni de dret. Si Espanya fos un estat democràtic mai hauria d’haver incitat a l’odi a Catalunya, a exercir la violència contra una població indefensa ni tampoc programar per totes les vies, polítiques, judicials i mediàtiques, la repressió sistemàtica de la dissidència.
La repressió que va exercir Felip V contra Catalunya, però també contra tots els territoris de la Corona d’Àragó, va ser recordada pels catalans sense cap suport institucional un segle i mig. La violència provoca unes cicatrius psicològiques, a més de físiques, que necessiten generacions perquè s’esborrin. Només hi ha que veure les memòries del 1714 o les enfrontades pels morts de la darrera guerra civil. Els innombrables de M. Rajoy y Soraya Saenz de Santamaria, amb la seva política de terra cremada amb Catalunya, van sembrar el ressentiment entre els mateixos partidaris de l’independentisme però molt més entre els catalans i els espanyols. El «tornarem a fer» és només indici que per molts catalans no hi ha entesa possible amb l’Estat espanyol. Així, el problema principal d’Espanya, malgrat no es vulgui acceptar, és el cantó de ciment que té a la sabata.
Des de Espanya ja es poden fer mil proclames sobre les virtuts i exemplaritats de l’Estat de dret espanyol, com fan cada dia i des d’aquestes mateixes pàgines del Menorca, que no hi ha res a fer. No hi ha res a fer perquè els sentiments del qui pensen al contrari estan ben arrelats i perquè, ben lluny de les proclames que es fan, Espanya encara ha de dir que estima Catalunya i ha de fer una nova oferta de convivència del signe que sigui.
L’historiador Josep Fontana tenia ben clar (coneixia bé la història d’Espanya dels dos darrers segles), que la independència de Catalunya no s’aconseguiria sense un desplegament d’energies enorme i ple de contrarietats perquè l’Estat espanyol no faria com el Regne de Gran Bretanya amb Escòcia. No es va cansar d’advertir-ho als catalans que anaven amb el lliri a la mà. Però si li molestava la ingenuïtat, encara li pudia més la violència de l’Estat i del poder del gros contra el petit.
Corrobora que existeix un odi atàvic contra els catalans, la polèmica sobre els indults, controvèrsia aquesta ben castellana i d’esperit monàrquic, d’arrels antiquíssimes. Les concessions o gràcies dels monarques als seus vassalls implicaven tot un règim de dret però també moral, pel qual a la societat feudovassallàtica ja li anava bé aquell sistemàtic jeràrquic i legislatiu. Ben segur que molts a les Castelles prefereixen un sistema així, i en definitiva una dictadura, abans que veure rompuda Espanya. Però pels qui ja a Catalunya han trencat sentimentalment amb Espanya, és a dir, que veuen l’Estat espanyol com un ser il·legítim i aliè, l’indult no deixa de ser un insult més del rosari de despropòsits.
L’indult pot servir en un primer moment per apaivagar ànims i ajudar a la distensió, però és anar errats pensar que amb açò tot està fet i resolt i que hi haurà tornada a l’autonomisme per trenta-cinc anys més. Són massa les ferides, massa els ressentiments. L’independentisme després de l’1-O ha quedat dins l’ànima de molta part dels catalans i no marxarà fins que morin un mínim de tres o quatre generacions de catalans o es resolgui el contenciós.
Viure infligint dolor és indigne. Espanya viu indignament. Viure patint també ho és. Catalunya no es mereix viure també en la indignitat. En conseqüència, no hi ha volta de fulla, acceptar la realitat i treure les urnes.
