TW

En la segona meitat ja de la dècada vital crítica per excel·lència. Alguns encara amb ganes de sortides esporàdiques entre la foscor, que ens deixen baldats malgrat ser versions aigualides (mai millor dit) del que van ser. Preocupats progenitors d’adolescents que ara veuen criogenitzada la seva escalada de socialització i aplacada de forma cruel la seva voracitat vital. Preocupats fills de pares en edat de risc. Criatures tecnològiques ja madures, però que pel fet d’haver conegut les màquines d’escriure d’errors fatals i les festejades des d’una cabina, valoren el progrés de la ciència i la investigació. Vides de heavy metal, rock i grunge, de bandes dures, autèntiques, sense posturetes a Instagram ni filtres asfixiants en les lletres. Víctimes i cooperadors un poc escèptics de la paranoia actual amb tot el que ens ficam al cós, malgrat haver engolit sense manies Panteras Rosas, Petas Zetas, calimotxos i paellades de patates.

Noticias relacionadas

Per aquestes coses, o per alguna, o (segurament) per cap, els balears nascuts entre 1971 i 1976 es van bolcar dijous capvespre a demanar amb ànsia una cita per a la primera dosi de la vacuna. La web de Salut no ho va resistir, no va ser capaç d’absorbir una demanda previsible i va estar quatre hores col·lapsada. Ni era la primera vegada ni és un drama. Però sí és una magnífica al·legoria de com afronta la sortida de la crisi aquesta Europa encorbatada, burocràtica, ofegada en garantisme, reumàtica i encarcarada, que encantada d’haver-se conegut amb la seva autoproclamada superioritat moral, es col·lapsa entre contractes errats, semàfors decisius, fons econòmics que ja veurem, negociacions, informes, dubtes i estratègies geopolítiques opaques mentre, per exemple, als Estats Units, amb la seva senzillesa matemàtica, pràctica i efectiva, ja omplen pavellons de bàsquet amb més de 15.000 persones. Res estrany per a aquestes generacions que han crescut amb el bàsquet americà a la tele, directe i espectacular, tan contraposat a l’excés de tàctica i els marcadors baixos de l’europeu. Són, com sentien cantar a Rosendo, «maneras de vivir».