Època de muda

El pètal lliure

|

Valorar:

Un dels avanços destacats en salut ecològica i millora paisatgística de Menorca va ser poder acabar amb l’ús d’herbicides a les voreres de carreteres i camins. La substitució de la química pel control mecànic ha anat afavorint un canvi de vegetació que es tradueix en importants quantitats de plantes anuals amb flor, amb la qual cosa tenim una primavera amb unes carreteres enjardinades per la natura.

Haver pogut eliminar les fumigacions tòxiques de centenars de quilòmetres ja és una passa molt gran i saludable. Per més que es vulguin presentar com a productes innocus, la vida silvestre, que representa la supervivència més adaptada de totes, no es mor fàcilment. I el verí del suc no es queda només a la part botànica, sinó que es va traslladant a tota la cadena habitual.

Però la millora paisatgística no estava pronosticada. La màquina que periòdicament talla molt curta la vegetació, configura un hàbitat que se sembla a aquell on els herbívors hi pasturen de manera sistemàtica. Aquest herbívor de metall, però, no discrimina entre sabors vegetals sinó que talla arreu. No hi ha cap arbre ni arbust que tengui opcions de prosperar a la primera franja. En el seu lloc, brollen les herbes.

Les herbes solen ser de circuit curt i fa molts anys que innoven sistemes de perpetuar les seva permanència. Ens molts de casos, el fruit va precedit de la flor. De forma que una renglera espectacular de colors ajuden ara a delimitar periòdicament les vies de transport. I ho fan amb alegria i exuberància, com si volguessin remarcar que, just on s’acaba l’asfalt necessari per al tràfec d’humans, recomença la natura amb entusiasme.

La Reserva de Biosfera i el posterior Pla Territorial Insular van recomanar i regular, respectivament, el control mecànic i una millor salut ambiental de carreteres i camins. Enrere queden aquelles estampes de vegetació ennegrida, caragols morts i eriçons malaltissos que van marcar les darreres dècades del segle passat.

Ara tocaria treure més pit i proclamar amb orgull que tenim una xarxa de carreteres i camins que són un reservori de flora i una comparsa de grocs, blancs, blaus, vermells i una mixtura de cromatismes que combinen perfectament amb el verd que acompanya les parets de cada banda. El paisatge com a patrimoni ha crescut en els darrers temps. El Conveni europeu del paisatge, la nova candidatura de Menorca talaiòtica o l’apartat integrat al nou PTI en són bones mostres.

Precisament, una de les al·legacions presentades dins aquest nou articulat dedicat a les Directrius de Paisatge de l’illa, està orientada a la gestió per a la conservació dels moments de floració de la vegetació immediata a les vies menorquines. Perquè és una llàstima que es facin passar les màquines talladores quan hi ha l’explosió de flors que ornamenten les voreres. Només és una qüestió d’ajustar els calendaris a la realitat de clima anual.

Aquest criteri hauria de ser transportable a la gestió de pasteretes, rotondes i zones verdes d’àmbit més municipal. Som una espècie que destina temps a sembrar i regar les roses de jardí, però que després inverteix despeses en tallar les flors que hi neixen de manera espontània. En els esquemes mentals de la rutina habitual, ens costa valorar-ho d’altra manera.

Per això és encoratjador veure algunes iniciatives d’arreu d’Europa, on els centres escolars han començat a treballar en la identificació de les plantes que neixen de manera natural als escocells dels arbres o a les parets no encimentades dels carrers pròxims. Això està ajudant a descobrir les espècies que conviuen amb l’entorn urbà, a veure-les amb un enfocament més positiu que el mantra de «les males herbes».

També permet treballar la descoberta dels insectes que les visiten, que són uns dels grups més bàsics per a la producció agrícola i que han patit un declivi molt important en les darreres dècades. Necessitam infants que coneguin i estimin la natura.

No es tracta de deixar de controlar la vegetació que neix a qualsevol trenc de l’espai urbà, sinó de permetre alguns espais delimitats i, especialment, d’intentar que tot allò que acaba aportant bellesa, no es talli fins que hagi acabat el seu cicle de tirar les llavors per al pròxim any.

Es conta que Isabel II va quedar meravellada en veure les tapereres florides de la murada de Ciutadella i se’n va anar convençuda que les havien sembrat expressament per la seva visita. Encara avui engalanen la vista des del port i no ens han costat un cèntim.