De què anam?

Molta renou per no res

|

Valorar:

Encara no s’ha acabat el macabre recompte diari de morts per la pandèmia i ja tenim un altre plat a taula. Sembla que la política espanyola ara està pendent d’uns indults. Com en aquell passatge dels evangelis en què Ponç Pilat dona a triar els jueus entre la vida de Jesús o la de Barrabàs.

Com si la política espanyola estigués aturada en el temps, en una eternitat que mai no s’acaba. Potser per açò, Franco era caudillo por la gracia de Dios, igual que els reis despòtics i vividors que han acompanyat la història dels darrers segles.

Entrats en la tercera dècada del segle XXI, a Espanya el debat polític encara es planteja en els termes d’indultar uns presidiaris. Uns presos que s’han cansat de dir-nos que no són polítics, però que ara volen posar en llibertat -parcial i revocable, ep!- per la via política...

Qualque cosa grinyola en aquest enteixinat. I la més vistosa és que aquests presos no ho serien a la Gran Bretanya o al Canadà, països que han permès i estalonat les mateixes coses que ells van fer. Però han nascut a Espanya, que és el país més democràtic del món mundial.

La febre dels indults no és cap acte heroic ni valent, ni tampoc és cap solució. És la prova definitiva de la misèria política que s’ha instal·lat al país, tant per part de qui els promou com per part de qui saliva en contra seva.

Ha de ser difícil per al president del govern defensar ara els indults. Perquè hi ha una història anterior que el marca. Quan era necessària una veu serena, que en comptes de garrotades i judicis sumaríssims, oferís diàleg i calma, ell va secundar els disbarats del president Rajoy.

Quan el rei va prendre partit en comptes de propiciar el diàleg i la concòrdia, ell no el va qüestionar. Quan tenia informació de primera mà -via PSC- sobre què succeïa realment a Catalunya, ell es va estimar més abrogar la falòrnia del «conflicte entre catalans». I ajudar així a què mitja Espanya s’ho acabàs creient.

I així hem arribat també a què mitja Catalunya continua votant, amb una precisió de rellotge suís, els partits que reclamen la independència. Però alerta, perquè rallam d’uns partits que, si deixassin de ser independentistes, deixarien de tenir vots. És la societat catalana, qui reclama un referèndum per aclarir la situació, encara més que no els partits.

A l’altra banda, la mesquinesa política deis populars. La bomba que faria saltar pels aires el règim, la van posar ells quan recollien signatures pels carrers contra l’Estatut de Catalunya. I va esclatar quan el Tribunal Constitucional, després de quatre anys d’espera i amb els seus membres caducats, el va capolar...

Què poca memòria, uns i altres, de com havia costat encabir, dins de la Constitució, una autonomia de Catalunya creïble perquè Espanya recuperàs la democràcia. I que prest que se’n van oblidar amb aquelles polítiques del café para todos, la Loapa i la permanent restricció a les inversions i a la normalitat lingüística deis catalans!

El PP ara hi torna amb la campanya de carrer, no contra l’Estatut, que ja el va dinamitar, sinó contra els indults. Cada un carrega amb el seu càstig. El senyor Casado ha de cridar molt en contra dels indults, perque el cadell que ha deixat créixer -Vox- no passi davant.

I el president Sánchez, a la defensiva i a favor deis indults, perquè alguna cosa ha de poder oferir als independentistes, sense els quals es quedaria en minoria al Congrés. I seria devorat per aquest corrent intransigent i retrògrad que es pensa que la llibertat és beure cervesa a les terrasses deis bars.

El mal és que no sembla que ni uns ni altres tenguin idea de per on van. Perquè el problema de Catalunya ja no es resol amb indults, encara que fossin absoluts i no revisables. Tot i que ningú no sap què és un indult revisable... Almanco, Ponç Pilat no ho va dir als jueus.

Per als nou indultats -si és que els arriben a indultar- és evident que s’acabaria amb el dolor familiar en què viuen. Però no amb la seva voluntat política ni amb les seves conviccions, que després de quatre anys de presó, ja han demostrat que són sòlides.

I els presos no són res més que la punta de l’iceberg del que està succeint a Catalunya. Darrere seu hi ha els exiliats -a qui Europa respecta la llibertat- i els més de tres mil imputats pendents de judici a Espanya, entre càrrecs públics, particulars i manifestants...

I encara hi ha l’actuació del Tribunal de Comptes, que amb les seves multes està arruïnant el patrimoni familiar de tots els càrrecs polítics que decideix assimilar al procés. El mateix tribunal que, en canvi, va eximir la batlessa Botella de les seves multimilionàries vendes de pisos socials...

Els partits espanyols tenen dos camins per acabar amb el conflicte de Catalunya, si és que ho volen fer. Acceptar els resultats electorals i permetre que els catalans decideixin quin camí volen seguir, en un referèndum pactar. O continuar limitant la seva llibertat i substituint la política per la repressió i la por.

Així que els indults són malta renou per no res, com deia Shakespeare.