D’entre tots els gèneres periodístics en els que he participat en els mitjans de comunicació, la tertúlia és un dels que més m’agrada. Es practica principalment a la ràdio, on no sol haver-hi comentaris editorials, i per tant es converteix en el tema del dia posat a examen. T’obliga a estar ben informada de tota l’actualitat, per tal que les aportacions siguin meditades i que el posicionament que públicament adoptes, l’opinió, vagi en coherència amb els pensaments i la manera de fer. I m’apassiona més encara, quan la taula de la conversa està conformada per ideologies diferents, un fet que t’ho fa repensar tot.
Els debats, els trob més flacs. Em sembla que volen mantenir la mateixa essència, la idea, però els participants s’interrompen contínuament, es corregeixen alhora, no respecten el torn ni el to de la paraula, utilitzen eslògans constants, i llavors la conversa queda ofegada. No hi ha idil·li.
Des del meu punt de vista, la tertúlia és més espontània, més natural.
I tota aquesta solfa em ve al cap arran dels indults i la decisió del Govern nacional de reemprendre el diàleg amb Catalunya. És l’oportunitat d’obrir un canal per evocar la paraula més necessària del panorama polític nacional, la conversa. I és que s’ha d’entendre la democràcia com la recerca d’un consens mínim entre les diverses parts, i distintes ideologies, per a poder dibuixar unes regles del joc comunes.
Governants, més tertúlia i menys debat prefabricat.
