Època de muda

La línia que fuig

|

Valorar:

Fixar-se en els elements rellevants del terreny quan es fa un camí llarg, és una manera de constatar que s’avança. La torre de vigia, l’ullastre inclinat, el coll de l’aljub, el portell dalt el turó, el boscarró que ofereix ombra, les argelagues florides, fan la funció d’aparèixer lluny i anar-se apropant cada vegada amb més detall. Un fet que anima les passes i fa entretingut el trajecte. En canvi, voler arribar a la línia de l’horitzó sempre ha estat una feina infecunda.

La fe no basta quan el traç es fa enfora al mateix ritme que t’hi apropes. L’horitzó pot assenyalar el rumb, però mai la fita. Per això generen desconfiança els propòsits ambientals que es fixen tant o més lluny que la ratlla generada per la convexitat planetària.

Parlar d’objectius per a combatre la crisi climàtica i fixar-los per 2050, sense un seguit de referències clares i properes que detallin el trajecte, és pretendre descriure realitats etèries que ningú haurà d’afrontar veritablement. Poques de les persones que ara estan prenent aquestes decisions hauran d’avaluar des d’un lloc de responsabilitat els avanços aconseguits d’aquí a trenta anys.

IGUALMENT, plantejar que els edificis amb alta certificació energètica seran els que es programin de bell nou quan els ajuntaments revisin els seus plans generals i dibuixin creixements que ara no estan prevists, és tant com xutar la pilota de la responsabilitat cap el 2050. Això és el que s’ha fet recentment amb la interpretació d’un article del Pla Territorial. Quan ningú sap quins requisits hauran de tenir els edificis d’aquí unes dècades.

LA TRANSICIÓ energètica no es pot fer només posant renovables. S’ha d’abordar necessàriament l’eficiència i l’estalvi, perquè d’altra manera patirem de manera important. Els edificis representen el 40 per cent de l’energia que es consumeix a Europa i això és un percentatge que s’ha de treballar seriosament i ara. Per ètica i per obligació legal a partir del 30/12/20. Si es vol evitar alentir encara més la burocràcia, es necessita un text dins el PTI que harmonitzi les interpretacions dels tècnics de les diferents administracions.

Igualment hem de saber quines fites hi ha en el camí d’abordar la reconversió de la flota d’automòbils. Per molt que la indústria corresponent protesti, cal aconseguir reduir la necessitat de vehicles privats a favor del transport públic (i del caminar en trams curts). Es necessiten vehicles no motoritzats o molt més lleugers (ara movem entre 3 i 5 tones de materials per traslladar una persona de 60 Kgs) i motors molt més eficients. I sobretot, cal un calendari amb indicadors mesurables en els pròxims anys: 2023, 2025, 2027...

Els estudis sociològics realitzats en 2019 mostren que a l’Estat espanyol, un 81 % de la ciutadania és favorable a prendre mesures més decidides per fer front al canvi climàtic, que ja es considera la principal amenaça mundial. Per tant, hi ha una base social més que suficient per abordar polítiques actives. Només a l’extrema dreta ideològica i a sectors concretament afectats per la reconversió, hi ha oposició. Però el clam és àmpliament majoritari.

Potser seria bo incrementar el nombre de cadires d’algunes taules de negociació, que serveixen per a condicionar les decisions dels que tenen la feixuga responsabilitat de prendre-les. Si tenim ministeris de transició ecològica i conselleries de transició energètica, si hem sentit nombrosos acords institucionals on es declara l’emergència climàtica, tal vegada s’hauria de convidar sempre a aquestes taules a aquelles iniciatives que estan obrint camí.

HOTELERS que aporten més economia i millor experiència al visitant amb menor petjada ecològica, fabricants de vehicles que redueixen substancialment (no amb trampes tecnològiques) la contaminació per usuari, regidors de ciutats que han dissenyat models exitosos per disminuir els vehicles privats, pagesos que fan productes sans i viables per als consumidors i la natura, arquitectes que fan edificis de consum energètic quasi zero, industrials que redueixen el cost ambiental en percentatges molt importants...

Es requereixen exemples d’èxit, reals i palpables, per a compensar les habituals veus que anuncien el dia del judici final cada vegada que s’intenta passar de la teoria de la sostenibilitat a la realitat del canvi.

Aconseguir evolucionar les coses i harmonitzar-les amb el funcionament natural del planeta, és una necessitat cada vegada més impostergable. Per contra, pretendre continuar com fins ara sense assumir unes conseqüències catastròfiques, és una quimera fantasmagòrica. Que comparteix característiques amb aquells que situen les fites a la línia de l’horitzó, amb plena consciència de saber que així mai s’assoliran.