Fa una vintena d’anys hi vaig ser. Fa pocs dies, hi he tornat, aquest cop en un context atípic que li ha conferit a la ciutat una aura de fugida exòtica com no havia imaginat. I és que les ganes de canviar d’aires i veure que el món, al llarg d’aquest any i mig de tancament, no ha aturat de moure’s resulta per a molts urgent i vital.
El viatge, que té tantes dimensions i intratemps com li vulguem atribuir, sempre esdevé quelcom iniciàtic, un recomençar que t’obre l’ànima i et deixa renovat per empènyer de nou les rutines. En aquesta ocasió, la situació ens ha brindat una ciutat tranquil·la, sense cues ni aglomeracions, també amb una oferta més limitada, és clar, però molt agradable de visitar i d’interactuar. Els lisboetes, ciutadans d’aquest país tan proper i sovint tan desconegut, rebien amb placidesa els nouvinguts.
Entremig, amb normatives nacionals i internacionals canviants pels controls d’entrada i sortida de països i comunitats, et feies un màster en formularis covid i laboratoris de proves PCR (incloses converses consulars). Una prova de foc a la paciència del turista esporàdic que portem a dins i que voldríem recuperar. Ara que, almenys a Balears, podrem aportar el certificat de vacunació covid sembla que la cosa es podria simplificar... o no!
Cert que la situació general encara no és prou bona però, si veritablement volem anar recuperant la vida, les normatives i protocols haurien de simplificar-se i homogeneïtzar-se. Més que res perquè, si no, la remuntada serà encara més complicada. Evitaríem, almenys, ires de certs passatgers amb poca corda per als controls.
