De què anam?

Sufocant el ridícul

|

Valorar:

Sembla que la política es fa a tan curt termini que els seus protagonistes han de canviar el discurs cada dos dies. En comptes d’escoltar raonaments seriosos que obrin camins de futur, ja s’ha acostumat tothom al discurs que surt més del ventrell que del cervell. I ja se sap que els budells són uns mals consellers.

Tothom que tingués capacitat de reflexió sabia que la judicialització del conflicte de Catalunya acabaria malament per a tot Espanya. Com ha succeït. I així, una operació que va començar amb espionatges il·legals i informes distorsionats, ha acabat amb més de 3.000 persones inculpades i amb el patrimoni personal embargat. I amb els partidaris, més convençuts que mai.

Amb la corresponent reacció internacional. Ja s’ha pronunciat tothom que s’havia de pronunciar. Els premis Nobel, les universitats, Amnistia Internacional, les Nacions Unides, els organismes que vetllen pel respecte dels drets humans, els tribunals europeus... Només falta esperar el Consell d’Europa, que aquest mes de juny assenyalarà Espanya amb duresa, junt amb Turquia, perquè ja les ha posat a totes dues en el mateix sac.

Era prou sabut que l’estructura de la justícia espanyola no s’havia adaptat massa bé al final de la dictadura de Franco. I salta a la vista que els partits que han governat fins ara, no s’han matat per resoldre-ho. El resultat és evident. Les ordres d’extradició han estat un fracàs una darrere l’altra i els tribunals europeus han posat la justícia espanyola en entredit. Tant, que ja hi ha dissidents fins i tot en el Tribunal Constitucional.

El ridícul és tan gros que ja no hi ha campanya publicitària que el pugui tapar, per més milions que s’hi hagi gastat el govern. Per paga continua el despropòsit de no voler acatar la immunitat que tenen els eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí. Van ser elegits amb vots espanyols i l’únic país de la Unió Europea que no respecta la seva immunitat és Espanya.

Mentre la Junta Electoral Central prohibia als mitjans de comunicació que emprassin l’adjectiu de «polítics» per rallar dels presos i els exiliats, a fora era de l’única manera que els coneixien. Però ja ho poden veure, ara resulta que, a dins, els volen indultar. I no és perquè ells ho hagin demanat...

Què ha succeït? Si fa quatre dies, bonibé tots els polítics de disciplina espanyola renegaven dels indults, com és que ara s’hi posen bé? L’aquelarre de la plaça Colon de diumenge és la prova d’allò que està succeint. Ni el PP va voler ser protagonista de l’acte contra els indults, de tal manera que la cosa va quedar a mans dels sectors més cavernaris. Potser per açò, ni posant l’autocar, van poder omplir la plaça.

Hi ha raons de pes per intentar sufocar el ridícul d’Espanya davant Europa i davant el món. Els condemnats del «procés» ja han superat totes les barreres de la justícia espanyola per poder apel·lar a l’europea. I totes les previsions indiquen que el judici que van patir a Espanya quedarà desautoritzat. I amb ell, tot el discurs que l’acompanyava.

Així és que indultar-los és una manera que l’escàndol internacional no sigui tan gros. Hi ha economistes que diven, fins i tot, que depèn de la foto dels indults l’arribada d’aquests doblers europeus de qui tothom ralla. I que encara ningú no ha vist. A la Unió Europea costa d’empassar que encara hi hagi presos polítics en un país del seu territori.

Com costa d’empassar que a un moviment pacífic, que les úniques armes que va treure al carrer van ser urnes i paperetes, hi pugui haver qualcú que l’anomeni cop d’estat. Aquest país s’hauria estalviat molt de sofriment i molta sang si tots els cops d’estat que ha patit haguessin estat com aquest.

Ara bé, la foto dels indults servirà per maquillar Espanya de portes enfora. Però de portes endins, no serà cap solució si no es continua l’àlbum amb les fotos de l’amnistia dels més de 3.000 inculpats i els exiliats, i d’un referèndum pactat. Al manco mentre hi hagi democràcia. O és que es pot donar una altra solució al resultat constant dels electors catalanes? Qüestió de temps.