Joan F. López Casasnovas17/06/21 0:37
TW

El cap de setmana passat ens ha duit la notícia de la mort als 73 anys del filòleg menorquí Juli Moll. La seva dedicació a toponomàstica i la seva activa participació lingüística en l’anomenat Cercle Vallorcorba li han merescut una projecció científica remarcable. L’excel·lent edició «Joan Binimelis: Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles» (Universitat de València i Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2014) i una revisió crítica (inèdita) del «Folklore menorquí», del Dr. Camps, Francesc d’Albranca, són dues de les seves darreres aportacions. El juliol de 2016 l’IME li dedicà una jornada d’homenatge, amb participació d’especialistes en la matèria. Deu anys abans, el setembre del 2006 havia defensat dues ponències magnífiques a les II Jornades de Normalització Lingüística organitzades pel Consell de Menorca: «Estàndard i mitjans de comunicació», i «Toponímia de les zones turístiques». Les seves sàvies reflexions malauradament continuen tenint interès. «Malauradament» vol dir que s’ha avançat poc respecte al que J. Moll denunciava i s’ha fet poc cas al que ell raonadament proposava.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

L’afecció pels localismes (idiotismes, en termes lingüístics, són ‘construccions o locucions peculiars d’una llengua’) no pot fer-nos perdre de vista el valor de l’estàndard, modalitat unitària imprescindible per a qualsevol llengua, com a instrument de cultura. Juli Moll explicava que l’estàndard d’una llengua és un producte social i, a partir de les propostes que fan els lingüistes, és el poble, al cap i a la fi, qui el decideix. Ara bé: socialitzar-ne el model exigeix temps. Fabra tenia clar que s’escriu segons una tradició, però sense menystenir la llengua viva. De fet, cal un equilibri entre ambdós pols perquè el poble català pugui assumir en els seus distints territoris un estàndard general i únic on tengui cabuda la varietat enriquidora. Cert que per assolir un estàndard (no sols escrit; oral també) caldria acabar amb l’esbocinament «autonòmic» del nostre mapa comunicacional. Malgrat les passes importants fetes en l’àmbit escolar (no debades, el supremacisme espanyol no deixa de ficar-se amb la nostra legislació educativa) i les tímides temptatives a les nostres (poques) emissores públiques per reflectir la varietat d’accents sempre respectant la dicció correcta, encara som enfora d’un sol espai català de comunicació, igual que el tenen els idiomes protegits per l’Estat i les cultures poderoses.

Açò sí: en un estàndard únic, Juli Moll es decanta (és només un exemple) per la paraula mar en femení (la mar), que és la forma majoritària arreu del nostre domini lingüístic.