Terra de Vent

Missatge en un ‘botellot’

|

Valorar:

Hi ha qui treu ferro a allò que ha passat a Ciutadella aquest no-Sant Joan. Que si són joves i només es diverteixen. (Massa joves, 13 i 14 anys). Que si han acabat el curs i tenen necessitat de festa. Que si han patit les restriccions de la pandèmia i ara necessiten unes gotes de llibertat i un botellot d’alcohol...

Quina pena de Sant Joan! Els carrers de Ciutadella sense cavalls negres, ni protocols, ni tradicions, ni primer toc, ni pagesos grans i petits, sense la música fantàstica de la banda, ni capadetes a les cases, ni cotxeries obertes amb taules per convidar tothom, sense tocs de dol, ni despedida amb el sentiment de la darrera tonada, sense tot açò, Ciutadella ha estat com Magaluf. La festa autèntica abans tapava amb la seva força la misèria de la festa que només espera gitar després de beure. I així hem vist com és el problema que representa un gran risc per a Sant Joan. Veure-ho tan clar hauria de ser una oportunitat per treballar seriosament a la recerca de solucions. Segur que alguna cosa es pot fer. Si un polític pensa que no es pot fer res hauria de deixar que un altre ho intenti.

Però encara més important que el problema del futur de la festa és la qüestió sanitària. El que ha passat aquesta setmana de Sant Joan és un atemptat contra la seguretat dels menorquins, que posa en situació de perill la recuperació econòmica. 7.000 persones as Pla, sense vacunar, sense mascareta, sense distància, és l’aposta més segura que es multiplicaran els contagis. Tantes restriccions fins ara i amb tres dies s’incompleixen totes les normes sense posar una sola denúncia i es provoca una situació moltíssim més perillosa que no el fals primer toc de l’any passat.

Si d’aquí una o dues setmanes es disparen els contagis pel botellot de Sant Joan qui en serà responsable? El que ha passat era previsible, però ningú va prendre mesures. De què serveix la junta de seguretat?

Val més que torni la festa bona. Almenys, la pols dels cavalls ens ajuda a amagar tot allò que no volem veure. Fins que un dia...