Quan estava confinada, pensava en la nostra fragilitat. Havíem estat capaços d’enviar una nau a Mart i rallar de la possibilitat de vida en un altre planeta, i poc temps després arribava un virus que ens condicionaria la vida. Com si haguéssim arribat al màxim, a la zona de tenir-ho tot, i un bitxo reclamava éssers més racionals. Feia falta admetre que necessitem l’acompanyament de les persones, i ajudar-nos més. I no ens va causar prou dany moral, perquè seguim igual.
No es pot generalitzar, però la imatge dels joves aïllats pel macrobrot de Mallorca diu molt, i les seves declaracions i les dels responsables de la seva educació fan feredat. El meu carnet de mare em diu que si em telefonés l’autoritat pertinent explicant-me els fets, i recomanant l’aïllament del meu fill/a per qüestions sanitàries, els hagués agraït la cura i la comoditat, i ho hagués rematat dient que se’l quedessin una bona temporada més.
Com a societat, no hem assimilat el suficient. Suposo que individualment cadascú haurà fet el seu procés, però en general el que hauríem d’aprendre és a ser més humils. Si ho fossin, ens costaria menys adaptar-nos a la realitat tal com ve. I ara, no tocaven viatges de final de curs, ni grans aglomeracions.
Aquesta pandèmia ens hem comprat unes bones ulleres, cadascú amb muntures diferents. Tota l’estona jutgem a través dels nostres vidres, proclamant la raó individual, quan la realitat és que tothom té la seva part de culpa.
