TW

Mesquinets noltros, que opinam de tot i no sabem de res! I és que tenim el mal costum de criticar-ho bonibé tot pensant que sabem per on va la cosa, però no en sabem ni la meitat. Ara mateix hem descobert el Tribunal de Cuentas, que existeix de fa molts anys, però de qui ningú no en rallava. I que en canvi té capacitat per rebentar la política del president del govern.

En teoria, la seva funció és controlar si els nombres de les administracions públiques quadren. Açò vol dir, si se’ls gasten com diven que se’ls gasten o si se’n van per un forat. El mal és que no és un organisme ben bé independent, perquè els seus integrants, que són dotze, com els apòstols, els nomenen a mitges el Senat i el Congrés. I, en conseqüència, els partits majoritaris.

Dit d’una altra manera, els mateixos dos partits que comanden a la majoria d’administracions, trien el personal que haurà de controlar si posen mà a la caixa. És inevitable recordar aquella broma que també va de dos: el pacient que, abans de badar la boca, li diu al dentista «eh, que no mos farem mal?», mentre per davall l’estreny per allà...

No s’ha de malpensar mai, però ara que sabem qui tria els membres del Tribunal de Cuentas, potser és més fàcil entendre per què mai no en sentíem a rallar. Precisament en un país en què açò dels comptes públics sol estar tan poc aclarit. Per força et venen a la memòria els centenars de casos de corrupció en què està involucrat el PP per tot allà on ha comandat. I el tribunal, que ni piula.

I també els casos del PSOE, com el dels ERO d’Andalusia. Ara bé, els casos més vistosos i recents són el negoci de na Peix Frit de la Comunitat i de l’Ajuntament de Madrid, amb la venda de milers de pisos de protecció oficial a empreses dedicades a l’especulació. En realitat, moltes ànimes innocents vam saber de l’existència d’aquest tribunal quan va exonerar la batlessa Botella -esposa del senyor Aznar- de pagar els 25,8 milions que li reclamava.

Idò, aquest organisme que sembla creat perquè hi hagi pau i glòria en els comptes públics i que ningú no surti mai esquitxat, ara ha reviscolat de tal manera que, si no fos per la pandèmia que torna a créixer, seria l’estrella del culebrot de la política espanyola.

Noticias relacionadas

A la vegada que també ens recorda on mos ha tocat viure. Com que els seus càrrecs duren nou anys, els dotze apòstols actuals van ser elegits quan el senyor Rajoy tenia majoria absoluta. I els noms ho demostren. Com el de la senyora Margarita Mariscal de Gante, que havia estat ministra de Justícia amb el senyor Aznar.

Per paga, un estudi fet per la premsa ha posat en evidència les bones condicions laborals de l’empresa. Des del seu pressupost, 69 milions, fins als sous dels elegits i l’amplitud de la plantilla, 738 persones. De les quals, ho ha descobert també la premsa, més de 10 de cada 100, són família...

Idò bé, aquest organisme que es diu «tribunal» però que no té res a veure amb els tribunals de justícia i que no té cap competència per impartir-la, ha deixat el president Sánchez en faldaret. Davant les institucions europees i davant els nacionalistes catalans amb qui diu que vol negociar.

Perquè el president va concedir els indults -amb frissera- el mateix dia que el Consell d’Europa desautoritzava el comportament de la justícia espanyola amb els presos i els exiliats catalans. Però ensoldemà el Tribunal de Cuentas els obligava a pagar quantitats milionàries que comportaran l’embargament del seu patrimoni familiar.

Perquè el president diu que ha arribat l’hora de dialogar i, en paraules seves, de passar full i retrobar-se. Però el Tribunal de Cuentas el contraprograma menant a la ruïna econòmica aquells amb qui vol dialogar, i sense que cap sentència judicial ho justifiqui. Una bona manera de «passar full», tenir embargats la casa i el sou!

Donar corda a les amistats perilloses sempre acaba sortint malament.