Amb el juliol han començat en alguns municipis les activitats de casals i colònies d’estiu. Les empreses i fundacions que més participants hi mouen constaten enguany una recuperació, que demostra les ganes d’un lleure educatiu més necessari que mai després de les restriccions que el darrer any i mig han patit infants i joves. Primer, pel confinament i després, per un curs escolar en què la interacció social s’ha vist limitada pels grups bombolla i pel tancament de les extraescolars durant uns mesos.
Tandes de colònies, campaments, camps de treball, etc. són espais d’oportunitats contra la desigualtat educativa. Les setmanes sense classe durant l’estiu tenen un impacte en la població escolar més desafavorida. Segons els experts, aquest grup important d’escolars que no té accés a cap mena d’activitat formativa en aquests mesos, per mor de pertànyer a famílies de rendes depauperades, pateixen una important pèrdua d’aprenentatge. Açò és motiu suficient per reclamar a les administracions –locals, insulars, autonòmica- que disposin de mitjans al seu abast perquè tots, fillets i filletes, tenguin accés al lleure educatiu. La nostra societat insular, tan aparentment preocupada per les conseqüències de la pandèmia sobre l’ economia (‘en aparença’ perquè no es veuen moviments que facin pensar en un canvi de model cap a una menor dependència del monocultiu turístic), no sembla preocupar-se gaire per la formació d’infants i joves. Demanem-nos quins són els programes i pressuposts que dediquen ajuntaments, consells insulars, un per un, a organitzar i/o afavorir aquesta mena de formació. En temps de manca de relació social i excés de pantalles, reviure el contacte amb la natura és garantia de sociabilitat i equilibri físic i emocional.
La integració dels infants de les nostres illes, tant si són nascuts aquí com arribats de fora, en una societat cohesionada només es podrà aconseguir amb polítiques socials, que no oblidin les activitats esportives i recreatives. Ho recordava una persona major que va viure l’experiència autogestionària d’un grup de pares menorquins allà pel anys 60 i 70 del segle passat. No aconseguirem esdevenir un poble amb una identitat forta sense aplicar iniciatives integradores com aquestes. L’experiència d’un infant en descobrir el contacte amb la natura, «romandre a fora», compartir amb companyes i companys aventures, feines i aliments -materials i espirituals (llengua, llegendes, toponímia, tècniques artesanals, cuina, etc.)- sol resultar inoblidable. En el benentès que per estimar el país se l’ha de ben conèixer. I qui estima el país maldarà de no destruir-lo
