Ciutadella sencera fa escarafalls per l’entrompada que es va organitzar en es Pla per sant Joan. Tots els comentaris remeten a la immoralitat del que va succeir, dels joves que hi van participar i de llurs famílies i educació, i critiquen així mateix a les autoritats per haver fet ulls grossos o haver mirat cap a una altra banda.    I els que més remeten a la moral i més patrimonialitzen les festes de sant Joan, com si fossin nomes seves, els del PP, Cs i Vox, no s’ho han pensat dues vegades en demanar la dimissió de la batllessa, com si el que va succeir hagués estat fàcilment evitable i una política intervencionista, d’haver-se donat, no hagués estat de cap manera motiu de controvèrsies i disgustos.

La història no està predeterminada, per suposat, però si hom estudia i quantifica els fenòmens humans que es donen al llarg del temps sempre és possible detectar tendències, forces aclaparadores que deixen poc marge a les accions dels individus i dels petits col·lectius. Ara farà dos anys, amb motiu de la commemoració dels fets del 9 de juliol, que vaig donar una conferència per explicar les tendències que viuen les festes de sant Joan, concretament les dues cares d’un mateix procés històric. La darrera entrompada i la controvèrsia moral que l’ha seguida, em porten a confirmar el que vaig exposar: de la mateixa manera que per la població ciutadellenca les festes són un fenomen que contribueix a construir vincles i refermar identitats entre ciutadellencs, per l’oci i la disbauxa globalitzada són un bé de consum més, una data en el calendari de les discoteques a l’aire lliure que es donen arreu.

Efectivament, com va dir la batllessa, el «botellón ha vingut per quedar-se». Negar aquesta realitat és ser cec o hipòcrita. Per canviar les coses és necessari, en primer lloc, veure-les bé i de forma calidoscòpica, en tota la seva complexitat i perspectives, i, en segon lloc tenir clar que mai cap intervenció es farà a gust de tothom, com també és precís tenir present que el que en resulti de les gestions que es portin a terme bé poden ser ben diferents a les que es cercaven. Sigui com sigui, però, l’esquerra necessita debatre la moral i tenir unes perspectives ètiques sobre la vida en comú.

Vivim entre les runes i deixalles del neoliberalisme. Ben segur que Friedriech Hayek, un dels pares fundadors, amb Milton Friedman, del neoliberalisme, poc anava a pensar que la implantació de les seves idees conduís a la situació d’avui. Hayek creia que el capitalisme de lliure mercat en paral·lel a la moral heretada portarien un estat de coses lliure i al mateix temps ordenat. No va anar a pensar que els mercats, buidats de tot contingut social, cosa que no va fer més que insistir que calia fer, arribarien a desfer la moral fins deixar-la com un clamor buit com el que hem escoltat aquests dies.

Ja portem dècades vivint en la ficció que el món aguantarà la lliure competència de la terra, els homes i els doblers i encara que sembla que no hem arribat encara a un punt catastròfic i de no retorn, és indubtable que hi ha prou símptomes que fan evident que el preu d’haver buidat de contingut social els mercats és altíssim en tots els termes.

La moral conservadora no vol entendre de cap de les maneres que precisament allò que té tant d’interès en ajudar, com és la lliure competència i iniciativa, sense atendre a cap consideració, ni social ni ecològica, és la que propicia un estat de coses on la moral, és a dir, la preocupació i la reflexió pel bé de tothom, no es pot desenvolupar ni florir.

Pels tractats de la UE, i que Espanya assumeix, la lliure circulació de béns i treballadors són sagrats, pedres angulars de l’experiment neoliberal. Ni les entitats locals menors ni les comunitats autònomes tenen competències per intervenir en línies de navegació ni aèries per limitar viatges. Hem vist les dificultats que tenia el Govern d’Espanya per mantenir l’estat d’alarma. És a dir, cal desmuntar un ordre de coses molt fort i potent perquè els ajuntaments i els barris puguin tenir iniciatives. Sense intervenir en tots els seus fronts en el sistema capitalista, sense desmuntar fins el moll de l’os l’antropologia neoliberal que n’ha resultat, és clamar en el desert.   

Sóc ben conscient que no és gens fàcil parar un tren quan va a tota velocitat, però em resisteixo a creure que no es pot fer res per canviar l’ordre de les coses, quan tanmateix és palpable el malestar i els preus que es paguen. Però no serà la contradictòria moral conservadora la que ens tregui de l’enfanga.