Vivim moments d’incertesa, patiment i canvi. En pocs anys, hem sofert dues grans crisis: la Gran Recessió i la pandèmia de la covid; el món es transforma i dona a llum noves formes de fer i pensar.
El 2008, el rescat del gegant bancari Lehman Brothers i altres grans entitats financeres pel govern dels Estats Units suposà la fi del tabú a la intervenció estatal a l’economia. Els governs destinaren enormes quantitats de doblers per auxiliar els bancs en dificultats. Calia impedir que el pànic financer s’estengués i es volatilitzessin els dipòsits.
Alhora, la política monetària abandonà el seu immobilisme i conjugà la introducció de milions de dòlars, euros, iens,... amb successives rebaixes dels tipus d’interès, fins arribar a l’impossible: valors negatius. Els deutors cobraven per endeutar-se! Amb el temps, el que semblava una anècdota es convertí en la regla. Les amenaces neoliberals d’una inflació descontrolada no es van complir; al contrari, alguns països com el Japó van experimentar la deflació: els preus baixaven. L’únic punt del dogma liberal que va subsistir fou el control del dèficit públic, que provocà les retallades de despesa pública. Va ser una victòria pírrica, perquè, en sumir l’economia en una profunda atonia, generà una marea crítica que desprestigià aquesta mena d’actuacions.
El daltabaix era tan gros que el fòrum de Davos profetitzà que s’acostava una refundació del capitalisme. La sang no arribà al riu. En passar els mesos, la situació es va normalitzar i l’única transformació significativa afectà l’origen dels problemes: la banca, a la qual es va obligar a augmentar el capital per poder fer front a eventuals crèdits morosos. Les noves exigències, junt amb l’entorn de tipus negatius, van erosionar la seva rendibilitat i són l’origen de les fusions, el tancament d’oficines i les successives retallades de llocs de treball.
Després d’una fugaç recuperació, fa un any la covid va tornar a posar potes per amunt l’economia. Les dràstiques restriccions al moviment han copejar l’aviació, el turisme, el lleure de masses (cinema, concerts, esports,..), la restauració, el comerç, les vendes d’automòbils i fins i tot la moda: el gegant Inditex va veure com la seva facturació queia el 28%, a pesar de l’expansió del canal online.
La resposta de les autoritats ha fet palès la commoció de la política econòmica. Tot i que la crisi és completament diferent a la del 2008, s’han aplicat els mateixos remeis: baixada dels tipus d’interès i nous allaus monetaris, que han beneficiat sobretot els estats, que estan finançant el dèficit públic amb facilitat; de fet, cobren per emetre deute. Perquè on s’ha notat més el canvi és en la política fiscal: lluny d’escometre retallades, tots els països han emprès generosos programes de despesa per subvencionar les empreses i evitar l’atur. El Fons Monetari Internacional, que tradicionalment exigia la reducció del dèficit, ha passat a reivindicar l’ampliació dels programes d’impuls econòmic.
El món ha canviat: en una situació similar, el pla E de Zapatero va rebre fortes crítiques, mentre que ara l’opinió pública, els grups polítics i el gruix dels economistes demanen més ajuts. La Unió Europea s’ha sumat al festival llançant un gegantí programa de despesa de 700.000 milions d’euros.
Assistim a una mutació del pensament i la política econòmica. La renovació va començar amb la Gran Recessió. Les teories econòmiques, impotents per explicar la situació, van col·lapsar, en especial el neoliberalisme. La solució d’aquella crisi fou pràctica i maldava d’evitar els errors que, arran del crash bancari del 1929, enfonsaren l’economia en una profunda depressió. Ha emergit una nova política econòmica, amb prescripcions similars al keynesianisme, però orfe de marc conceptual. Els autors se centren en qüestions empíriques i defensen l’acció col·lectiva i l’intervencionisme estatal.
L’efusiva recepció de l’obra de Thomas Piketty, «El capital al segle XXI», ha posat al centre del debat l’augment de la desigualtat, un tema negligit durant dècades. Els defensors de la renda bàsica aixequen la seva veu i a països com Espanya s’han aprovat nous ajuts als més desvalguts. La política d’habitatge també s’ha capgirat: s’ha passat del foment de la compra privada a la construcció d’habitatges públics per llogar i la limitació dels arrendaments.
La fiscalitat ha canviat de signe. Els apòstols del credo liberal, Thatcher i Reagan, van fer bandera de les reduccions impositives. El seu triomf definitiu va venir quan els partits d’esquerra acceptaren els seus postulats: Tony Blair obrí un camí pel qual transitaria Zapatero, que rivalitzava amb Aznar per rebaixar els impostos. La Gran Recessió va acabar amb açò. Rajoy continuà la senda del seu predecessor per augmentar els tributs. La nova fiscalitat té un marcat caràcter redistributiu: puja l’impost de la renda a les classes altes i el de societats a les grans companyies; s’introdueixen noves figures, com la taxa Tobin (a les transaccions financeres) o la taxa Google, a les grans plataformes digitals. La marea acaba arribant per tot: impostos verds, al consum, harmonització fiscal de les Comunitats Autònomes,..
La resposta a la covid ha profunditzat la nova política que s’havia anat desenvolupat arran de la Gran Recessió. Les dues crisis bessones de principis del segle XXI han suposat el reforçament de l’Estat del Benestar sota el signe de la solidaritat i la subsidiarietat. Si el 2008 es va donar suport a la banca i el sector de la construcció i el 2020 a les empreses afectades per les restriccions, a partir d’ara s’acceptarà que cal un estat fort amb capacitat per enfrontar-se a les dificultats i ajudar a qui ho necessiti. Per fer-ho possible, s’està gestant una reforma fiscal que doti l’hisenda de majors recursos.
En definitiva, ha cristal·litzat un nou paradigma basat en una major intervenció estatal en l’economia, un gir social que posa per davant de tot la protecció dels ciutadans.
