Si alguna cosa ha quedat clara és que, des de la crisi de 2008, hi ha més rics però la majoria de la població és cada dia més pobra. I la pandèmia ho ha vingut a embolicar encara més. Ahir llegia al Menorca que hi ha uns 400 ciutadans de les Balears que declaren uns ingressos extraordinaris. Molt alts.
Segurament n’hi ha uns quants més encara, però que no els declaren. Com més en tens, més bons d’amagar, diu el populatxo, sempre tan malpensat. Però as Diari he llegit també que una quarta part dels ciutadans o famílies d’aquestes illes presenten uns ingressos tan baixos com d’entre 12 i 21 mil euros anuals. I també n’hi deu haver que enreden, però segur que ho tenen més mal de fer.
La notícia no és cap sorpresa. N’hi ha prou de veure la nòmina de la majoria de feines que ofereix el paradís del turisme. I de demanar als joves quant els paguen per tanta feina de temporada com hi ha al mercat. Hi va haver un temps que uns bons estudis eren garantia d’un salari elevat. Però açò ja fa estona que es va acabar.
El sistema s’ha cuidat de passar el ribot a tots aquells que no ocupen una posició preeminent, per mèrit propi o per família, i tot indica que la diferència salarial entre els de dalt de tot i els de baix és cada vegada més grossa. Ni treballar a un banc és ja cap garantia de res, que els despatxen a milers.
Per satisfer la nova pobresa s’han creat les àrees comercials que proliferen arreu. Vestits a baix preu, importats de països on la misèria és encara més grossa. Vendes per internet sense intermediaris, per reduir encara més les possibilitats de treball en el comerç.
Producció d’aliments industrials que els nostros avis no haurien volgut ni tastar, però que ara tenen un bon anunci de televisió que els fa comestibles. O les llets i el pa, de procedències desconegudes però a uns preus que rebenten la indústria local.
La llista és tan llarga que no acabaríem mai. Però en canvi, en la qüestió habitatge, cap esperança per al mileurisme -si s’hi arriba- dominant. A la caça del pis de protecció oficial, quan n’hi ha. A Menorca, hem passat de residir en cases tan humils com dignes a haver de cercar pis. I amb hipoteques que s’allarguen dècades. Ara bé, cases n’hi ha tantes com vulgueu.
Però -és indignant!- pensades per a una gent que no són precisament la majoria d’habitants de l’illa ni aquells que han de menester casa. El representant d’una immobiliària internacional no fa massa dies que ho explicava molt bé -i sense cap embut- en aquest mateix diari.
«Menorca -deia l’homo amb la millor intenció- ofereix tots els avantatges de l’estil de vida mediterrani». Un estil de vida que no sabem ben bé quin deu ser, perquè els habitants de l’illa hi viuen perquè hi han nascut o perquè hi han trobat feina... I de Mediterrani n’hi ha molt, des de Magaluf, amb les seves borratxeres, fins a les costes de Líbia, amb centenars de migrants que hi moren cada dia.
Però la cosa encara millora quan diu que els compradors de propietats «encara tenen l’oportunitat d’aprofitar els preus comparativament baixos i beneficiar-se de les perspectives prometedores d’una futura apreciació».
I ho remata: «ara és un bon moment per invertir». Cap crítica, perquè l’homo està pensant en els inversors foranis i segurament diu una veritat com un temple. Però, sense voler, marca també el destí de tants assalariats i autònoms de Menorca que definitivament ja no trepitgen un territori propi, sinó un territori que ja fa estona que s’ha convertit en el d’uns altres.
En el d’aquells que no s’han de preocupar per cercar casa, perquè ja la tenen. En el d’aquells que si inverteixen aquí és perquè ho troben «encara» prou barat. I que, amb tot el dret que donen les lleis actuals, pensen més en fer una bona inversió que en una altra cosa. Menorca està de moda.
El mal és que hi ha gent que hi viu.
