Rallant en pla

Sa nostra llengua espanyola

|

Valorar:

S’altre dia vaig tenir s’honor de participar a s’Escola d’Estiu "El Español como Lengua dentro y fuera de España: Amenazas y fortalezas" coordinada pes catedràtic d’Economia de sa Universitat de Sevilla, José Manuel Cansino, i organitzada per sa Universitat Catòlica de València en col·laboració amb sa Universitat Cardenal Herrera, sa Universitat Catòlica d’Àvila i sa Universitat Francisco de Vitoria de Madrid. No és cada dia que un pugui compartir cartell amb herois de sa llibertat lingüística com Ana Losada, presidenta de s’Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB), José Antonio Giménez Ruiz, president de sa Plataforma de Docents per sa Llibertat Lingüística, o Gloria Lago, presidenta d’Hablamos Español.

Més enllà des nostro enorme atractiu turístic, ses Balears som encara unes grans desconegudes a la resta des territori espanyol. Sa nostra realitat cultural i lingüística passa desaparcebuda enmig d’un panorama polític nacional marcat pes desafiament separatista català, i ara per sa pandèmia. Si una cosa han aconseguit ses valents entitats constitucionalistes com Societat Civil Catalana ha estat donar veu a sa mitja Catalunya silenciada i fer que tots ets espanyols seguem conscients de que tenim un problema amb es nacionalisme a sa comunitat autònoma de Catalunya, especialment amb sa vulneració de drets lingüístics des castellanoparlants i amb s’adoctrinament ideològic a ses escoles. No obstant, se’n xerra molt de Catalunya, i molt poc de Balears o de sa Comunitat Valenciana on sa situació és pitjor, ja que es ciutadans vivim una doble imposició: no existeix lliure elecció de llengua i es castellanoparlants veuen vulnerats es seus drets lingüístics, però ademés, valencianoparlants i balearparlants també veim calcigats es nostros drets lingüístics ja que a ses escoles, a sa Universitat, en es medis de comunicació i a tota s’esfera pública en general s’ha imposat un model lingüístic que poc o res té a veure amb es nostro idioma balear i valencià. En definitiva, ¿són conscients es nostros compatriotes de sa península de ses amenaces que té davant s’idioma espanyol i sa llibertat a ses Balears?

Sa llibertat a Balears està amenaçada per tres fets bàsics: sa immersió lingüística obligatòria i s’adoctrinament ideològic en es llibres de text, sa substitució lingüística de sa llengua de Balears pes català estàndard i es requisit des català per poder accedir a s’Administració Pública insular. Açò darrer suposa una autèntica barrera per evitar que es millors professionals sanitaris o educatius puguin venir a viure a ses nostres illes si són castellanoparlants, ja que és evident que no tindran un nivell de català.

A ses Balears no existeix pràcticament cap escola pública on s’empri es castellà fora de s’assignatura de llengua castellana, i açò hem de reconèixer que és gràcies an es Partit Popular. Sa Llei de Normalització Lingüística de 1986 de Gabriel Cañellas dóna prioritat an es català a tots ets àmbits de sa vida pública, i es Decret de Mínims de 1997 de Jaume Matas estableix es català com a llengua vehicular de tota s’ensenyança amb una obligatorietat mínima des 50% però sense fixar un màxim. Fet pes qual aquest decret és popularment conegut com es Decret de Màxims, ja que acaba suposant que es 100% de s’escolarització sigui en català.

Ha arribat s’hora de capgirar aquesta situació. Es defensors de sa llibertat i de sa convivència lingüística entre menorquí i castellà necessitam un relat potent i emotiu en defensa des nostros dos idiomes. Ses forces polítiques constitucionalistes han de deixar sa por a un costat i defensar es valors des seus votants amb firmesa i convicció, uns valors que són compartits per sa majoria de menorquins. Defensar es drets des castellanoparlants davant ses envestides des catalanisme està bé però no és suficient. També s’han de defensar es drets des parlants de menorquí, i per açò fa falta un pla d’acció per defensar i dignificar es menorquí des de ses institucions públiques.

Sa vertadera divisió a Catalunya està entre castellanoparlants i catalanoparlants. A Vic o a Berga es separatisme frega es 80% des vots. En canvi, a Badia del Vallès o a Sant Adrià només treu un 18-30%. Encara hi som a temps d’evitar aquesta divisió lingüística a sa nostra societat, però per açò hem de tenir molt clara una cosa: defensar es menorquí és defensar Espanya, ja que sa llengua és s’instrument amb què es nacionalisme promou un sentiment contrari a sa unitat nacional a ses terres espanyoles de parla no castellana.

Necessitam voluntat política i un relat il·lusionant perquè balears, catalans i valencians no oblidem mai que parlar balear, català o valencià no mos fa manco espanyols, i a la vegada, que sa llengua castellana també és nostra com espanyols.