«És molt més dolç i molt més honorable viure per la pàtria» -B. Brecht (Augsburg, 1898-Berlín, 1956)
El 8 de juliol de 1928 s’inaugurà a la muntanya del Toro un monument als soldats menorquins que van perdre la vida a la Guerra de l’Àfrica. Així es coneix l’aventura colonial a la zona minera del Rif, al Marroc, que havia començat amb una greu desfeta de l’exèrcit espanyol, coneguda com el Desastre d’Annual: 8.000 morts i un forat de 5.600 milions de pessetes a l’erari públic entre 1909 i 1931. La batalla s’esdevingué dia 22 de juliol de 1921, aquest dijous en farà cent anys. Les seues repercussions a la Península abrivaren el descontentament popular, que ja s’havia manifestat amb motiu de l’embarcament de tropes cap al Marroc el 1909 (Setmana Tràgica), hi afegia la corrupció política, les intrigues de la camarilla reial i el desgavell militar d’un exèrcit, el cap del qual esperava refer-se al nord d’Àfrica de les derrotes a Cuba i Filipines (1898). Va caure el govern de Manuel Allendesalazar i se’n formà un altre presidit per Antoni Maura. El mallorquí no volia més problemes a l’exterior, prou en tenia dins Espanya; però les pressions del rei i dels poders fàctics -les personalitats que figuraven al davant del Rif i que duien una lluita acarnissada contra el gabinet Maura- obligaren aquest a autoritzar l’extracció de ferro, que havia estat suspesa arran d’aquell desastre militar.
Era evident que els particulars interessos econòmics eren prioritaris (es calcula que el negoci colonial generà 2.100 milions en dividends entre 1907 i 1967, any que el Marroc nacionalitzà l’empresa explotadora). Vegem alguns dels principals accionistes de la Compañía Espanyola de Minas del Rif, S.A., causa important de la guerra: Alvaro de Figueroa (comte de Romanones,) el seu germà (duc de Tovar), Joan Antoni Güell (marquès de Comillas), Tomàs de Zubiría (comte de Zubiría), Evaristo de Churruca (comte de Motrico), així com l’ex-primer ministre Allendesalazar, l’exministre Miguel de Villanueva com a president del Consell d’Administració i el mateix Alfonso XIII, que els donà cobertura en tot moment i qualque títol nobiliari.
El diari La voz de Menorca publicava (17-VIII-1927) una opinió referida a l’acord de l’ajuntament de Maó per erigir el monument del Toro com a una iniciativa feliç, «recuerdo eterno que Menorca va a dedicar a sus hijos que en lucha con los del desierto ofrendaron juventud, sangre y vida por el honor de la madre España». Ara resulta que aquella pàtria eren el rei i una colla d’aprofitats i corruptes.
