De què anam?

Contra la mala digestió

|

Valorar:

Diven que quan tens una mala digestió, una cullerada de bicarbonat –‘carabonat’, que dèiem- ho arregla tot. Idò si és així, seria qüestió d’encomanar-ne un bon carregament i anar-lo repartint entre els que de ver comanden en aquest país. Perquè hi ha tants de fronts en què encara no s’ha paït que hem arribat al segle XXI i que som a Europa, que t’agafa tremolor de cames.

A primera vista ho tapa tot la pandèmia, que amb motiu ens té a tots -o bonibé tots- preocupats. Per raons de salut i per raons de feina, i per raons d’escàndol davant la irresponsabilitat de tanta gent que se li’n fot que s’omplin els hospitals i que s’escampi el dolor entre tantes famílies. Ells continuen amb la gresca pròpia de la inconsciència de tenir el cervell petit.

Però darrere, tot continua fluint, i l’espectacle a què ens conviden –de franc- les llumeneres que controlen el país, més enllà de qui governi per raó de vots, posa en evidència que haurien de menester molt de bicarbonat per veure si així buiden d’una vegada.

QUINA GLORIOSA POLÈMICA LA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL, discutint si l’estat d’alarma decretat per la pandèmia no havia de ser un estat d’excepció. Com que finalment han sentenciat la fórmula que deixa en mal paper el govern del senyor Pedro Sánchez, és inevitable pensar que els excel·lentíssims senyors membres d’aquest tribunal han fet més de polítics que de jutges.

I ràpidament s’hi ha apuntat el senyor Pablo Casado, que sembla que ja no sap quina l’ha de dir per poder treure el nas darrera la senyora Ayuso, proclamada la nova reina d’una dreta que ja fa anys que només escampa «mal rotllo». Ara corrupció, ara reculada social i ideològica.

Fins i tot l’empresariat més conservador (CEOE) i l’Església més immobilista es van acabar encarant amb aquest PP quan s’oposava a l’indult dels presos polítics catalans. Ves què diran ara, que també està en contra de l’estat d’alarma que va decidir el govern per frenar l’epidèmia. Quina misèria de país, no tenir una dreta a l’europea, d’aquelles que planten cara al feixisme i impulsen els valors democràtics!

MENTRESTANT, el Tribunal de Cuentas tira també pel dret i no concedeix ni una trista pròrroga per pagar la fiança milionària que reclama a una trentena de càrrecs de la Generalitat. A gent que es van limitar a complir les funcions que atorga l’estatut d’autonomia i que ara, o paguen, o els embarguen el patrimoni personal. I tot sense necessitat d’haver passat per cap judici ni tenir cap sentència.

És també un bon servei –i perdonin la ironia-- a aquest president Sánchez que va parlant de passar full i dialogar. Encara que també costa d’entendre que, si aquesta és la seva intenció, hagi triat una ministra amb tanta incontinència verbal com la senyora Isabel Rodríguez, que ha amollat que els independentistes catalans «ja haurien d’haver après la lliçó». Bona manera aquesta de propiciar una diàleg constructiu amb ells...

Però tot açò no és res comparat amb l’espectacle del Congrés i la reclamació d’una investigació dels comptes del rei emèrit. La notícia de la seva presumpta acumulació d’una fortuna amb la venda d’armes a països àrabs, s’afegeix a la llista de presumptes negocis de la monarquia. Però els partits que tothom sap -i que no són precisament els independentistes- s’alien una altra vegada per evitar que el país conegui què hi ha de ver en unes informacions tan escandaloses.

I naturalment, el Tribunal Constitucional no piula i el Tribunal de Cuentas no demana cap fiança.

CLAR QUE TOT AÇÒ SUCCEEIX en el mateix país que quan té un incendi gros ran de la frontera de França, s’estima més fer venir hidroavions de la quinta forca que aprofitar els que hi ha disponibles a la banda francesa i que les autoritats catalanes ja havien aparaulat. Acaba de succeir al cap de Creus i fa pensar que també la qüestió d’Europa i de la Unió Europea hi ha qui no la té massa clara, si no és per demanar doblers.

I tot al voltant de l’aniversari del 18 de juliol, el dia aquell en què a Espanya hi va haver un cop d’estat –i aquest de ver- que va provocar la guerra més sagnant de la seva història. El dia que l’Armada Espanyola, potser per casualitat, ha triat per fer una proclama patriòtica d’aquelles que ja no se’n troben.

Amb bicarbonat potser pairien millor en quin segle som...