Flor de sofre

Mostrar el llautó amb la memòria

|

Valorar:

Si demanem a qualsevol persona, qualsevol, què sap de la prehistòria, en el millor dels casos explicarà dos tòpics del que va aprendre a l’escola i en el pitjor el que recorda haver vist a pel·lícules. I és que l’home prehistòric queda molt lluny en el temps per poder-se emmirallar amb la gent de les coves com també per filar prim. El cinema, per altra banda, fa de projector de les memòries col·lectives, cosa que fa cent anys feia únicament l’escola i l’Església. El resultat és una prima memòria col·lectiva, i ben segur plena de prejudicis, del passat més llunyà. Com més llunyà, més prima, i, com més recent i viscuda, més controvertida és la memòria col·lectiva.

DES DEL MOMENT que els humans ens necessitem uns amb els altres, compartim valors, sense ser massa conscients que sempre són policonflictius, els quals, a més, els barregem amb memòries i projectes. I és que sense una mínima memòria compartida, que pot ser ben bé fantasiosa i controvertida, no hi ha ni identitats nacionals ni projectes de futur. És lògic, per tant, que tots els ensenyaments bàsics de les escoles d’arreu posin l’accent en inculcar una història, que esdevé memòria única, perquè esdevingui relat de la comunitat. Per suposat, i malauradament, no es posa moltes vegades massa rigor a l’hora d’inculcar aquesta memòria, sense ponderar-la gens amb la reflexió sobre el mètode. La Història, com disciplina d’estudi, queda així morta sota la història o sigui el relat dels fets, que esdevé memòria única.

LA HISTÒRIA, és a dir, l’estudi del passat, és una altra cosa, ben diferent a la memòria. És, davant de tot, recerca dels fets humans i de les seves produccions, però, sense descuidar, mitjançant la distància emocional, el mètode i la reflexió. Com no es cansa de repetir l’historiador Carlo Ginzburg, l’Història necessita de la distància emocional, no de l’empatia. A Occident, la Història s’ha anat sedimentat des de fa segles tot dialogant amb els mètodes i els sabers d’altres disciplines. Mal historiador és el que no té en consideració les idees dels col·legues que l’han precedit, no té una visió ample i crítica de les fonts i no les exhibeix, no posa ulls fits en els conceptes i no és reflexiu. Les lliçons de la Història estan ja més en el llarg viatge i en l’aprenentatge dels límits que en l’arribada al port.

ARA BÉ. SEMPRE al bell mig de la memòria inculcada a l’escola, hi ha els valors, molts dels quals són incompatibles entre ells, irreductibles. Democràcia i dictadura tenen aquest caràcter. El qui assumeix com a màxim valor la democràcia com a fórmula de convivència no podrà admetre mai la dictadura, i un franquista, un nazi i un feixista mai podran admetre la democràcia com a millor sistema. És així de simple i no val fer malabarismes. El dictador Franco va utilitzar tots els mitjans de propaganda que va tenir a l’abast per bastir la dictadura com la millor forma de govern i per fer-ho no va dubtar en falsejar els fets, presentant la II República com la iniciadora de la guerra civil. Quan de responsables de la guerra civil només n’hi ha haver uns: els colpistes. Franco i els militars, els falangistes i bastants monàrquics en van ser els responsables. Sense cop militar no hi hauria hagut guerra com tampoc exili. Els demòcrates no es van empassar mai la propaganda i les mentides i van tenir sempre ben alt el seu valor. Malament aniríem que ara en plena democràcia, l’escola inculqués el valor de la dictadura.

És un problema de valors i d’entendre el poder. Agustí Calvet «Gaziel», periodista perspicaç i que va viure la II República, uns pocs anys després d’acabada la guerra, va fer unes belles reflexions sobre la república. El desastre, segons ell, és que àmplies capes de la dreta no es van fer mai seva la democràcia, la república, com a sistema de govern. Preferien un sistema jeràrquic i caciquista per seguir remenant les cireres al seu gust i que no obligués a rendir comptes a ningú. Des del moment que amplis sectors de la dreta no condemnen el franquisme i prefereixen el valor de la dictadura a la democràcia mostren en tots els sentits el llautó.