S’ha criticat molt el discurs del senyor Casado al Congrés del PP de Palma i jo no acab d’entendre per què. Tanmateix és la cantarella de sempre de l’espanyolisme militant. La seva obstinació en què a les illes Balears no es ralla el mateix idioma que a Catalunya. O dit d’una altra manera, la seva por centenària que un dia reclamem junts tot allò que mos neguen.
Un discurs que van poder mantenir tranquils mentre la gent no anava a escola o amb sort hi assistia els diumenges de matí –com havia de fer mumare que vivia en un lloc--. O quan la gent viatjava tan poc. Però aquell temps ja ha passat i ara hi ha prou mitjans per no ser un indocumentat en la matèria.
Bonibé tothom ja entén que els idiomes estan integrats per dialectes territorials. I evidentment els menorquins no parlam en barceloní, ni en lleidatà ni en formenterenc. Com el sevillans no rallen en madrileny, ni en argentí ni en mexicà. Però aquí s’acaba el problema, uns són dialectes catalans i els altres dialectes castellans.
Més preocupant me sembla que mentre el senyor Casado amollava els seus disbarats lingüístics, propis d’un indocumentat, el públic que l’escoltava, militants del PP se suposa, l’aplaudissin. Preocupant perquè, si ciutadans que habiten aquestes illes, amb formació se suposa, tenen el fetge d’aplaudir tal mostra d’incultura, és senyal que ja les engalten totes.
Un altre dia vindrà el senyor Casado i dirà que la terra és plana o que el llangardaix de Lô anava vestit de flamenca i també s’ho creuran. I encara res si no diu que només anaran al cel els militants del PP i que el 600 imputats per corrupció que tenen, cobraven en negre per poder repartir entre els pobres.
Del senyor Casado, conegut el seu historial acadèmic i la velocitat amb què li donaven títols, es pot esperar de tot. Dels congressistes es podia suposar un nivell més alt, però sembla que no.
Altres coses també es poden concloure d’aquest congrés, que és important per al PP perquè les Balears li han aportat, històricament, un bon feix de vots. Al manco a Mallorca. I una d’elles és que continuen sense demanar perdó pel finançament miserable que ens han ofert sempre que han governat. Per més personal que hagin de mantenir a Madrid, ha estat escandalós.
Ja se sap que la munyidora de l’Estat xucla sobretot d’aquestes illes. Encara que ho hagi volgut compensar amb normes urbanístiques, generals i locals, que han fet rics uns quants a canvi d’arrasar el territori. I d’açò en saben molt els mallorquins i els eivissencs –cada un en el seu idioma, supòs--, que tantes vegades han patit les conseqüències de votar-los.
Com en tantes coses, paga la pena alçar una mica els ulls i mirar més enfora del llombrígol purulent en què la política i els interessos econòmics han convertit Madrid. Seria impensable, per exemple, que la senyora Merkel --cancellera d’Alemanya i bona representant de la dreta europea-- es pogués presentar a un congrés del seu partit en plan filòloga del cagar i acompanyada d’un personatge com la senyora Ayuso.
I en canvi, el senyor Casado ha fet totes dues coses a Palma. Tot i que la companyia potser la duia per força, ja que tothom pensa que està a un pas de prendre-li la cadira. És evident que una campanya electoral com la que va fer la senyora Ayuso a les autonòmiques madrilenyes, amb tanta inconsciència davant l’epidèmia que pateix el món, la senyora Merkel no l’hauria permès.
Com tampoc no hauria permès la sintonia que manté la presidenta madrilenya amb l’extrema dreta. A Alemanya, el govern de la senyora Merkel va ser prest que va dissoldre una unitat militar quan es va ensumar que combregava amb els neofeixistes. I quan s’ha donat el cas, s’ha estimat més cedir un govern regional a l’oposició que no pactar amb aquest personal.
I és que una cosa és tan absolutament respectable com ser de dretes i una altra de molt diferent ser un oportunista compulsiu, incapaç de valorar-ne les conseqüències.
