L’altre dia vaig cometre l’error de comprar-li a la meva filla un peluix que repeteix tot el que li dius. Jo no sé si està dotat d’intel·ligència artificial però l’artefacte, que el vaig escollir amb forma d’unicorn blanc, reprodueix paraula per paraula el que acaba de sentir. Tot d’una em va fer gràcia i vaig pensar que ella estaria encantada, però no saben com resulta de pesat que vagi repetint-se com un lloro.
Funciona amb tres piles i tant la seva mare com jo, estem desitjant que s’esgotin al més aviat possible perquè no hi ha qui s’atreveixi a prendre-li la nova joguina de les seves mans, que per altra banda, custodia nit i dia. L’unicorn m’ha fet recordar que les coses que es diuen tantes vegades, acaben per no escoltar-se, ja ho sabem.
Ens avisen cada vegada que apaguem el telèfon mòbil quan el concert o l’obra de teatre està a punt de començar i sempre acaba per sonar-ne més d’un. Ens han explicat fins a l’avorriment que els intermitents serveixen per indicar la direcció que volem agafar amb el nostre vehicle i no saben fins a quin extrem, quants conductors sembla que no ho sàpiguen. Ens han dit cent vegades que a l’interior d’establiments públics és obligatori portar la mascareta i encara hi ha energúmens que no ho fan i a sobre, es dediquen a esbatussar a qui els hi recrimina. I encara més greu.
Ens han dit mil vegades que no tirem burilles de cigarreta enceses per la finestra i els darrers incendis que han tingut lloc a l’Empordà, van venir provocats per aquests delinqüents. Serà que una part de l’espècie humana no ha sabut evolucionar al mateix ritme que l’altre? O més aviat que hem perdut la capacitat d’escoltar als altres.
