De què anam?

Res de nou

|

Valorar:

Si heu vist les imatges de l’aeroport de Kabul, la capital de l’Afganistan, en aquestes darreres hores, potser se us ha encongit el cor com a jo mateix. Milers de persones intentant pujar a un avió per poder fugir del terror dels talibans. Que vol dir del terror del fonamentalisme, que té les mateixes essències arreu.

Per més que es manifesti de formes diferents i s’adapti a cada societat, el fonamentalisme sempre acaba agredint la llibertat de les persones, el seu dret a expressar-se de la manera que triïn lliurement. En nom de principis tradicionals o religiosos difícils de justificar, acaba sotmetent la societat al seu motlo.

I A PARTIR D’AQUÍ en treu tot el profit que pot. Perquè encara no es coneix cap societat dominada per aquesta ideologia global que no acabi engreixant els seus dirigents. A costa de la gent a qui té sotmesa, de bon grat o per la força.

El fonamentalisme es manifesta de manera diferent en cada societat, però sempre acaba aplicant la por com a principi. A l’Afganistan dels talibans és extremadament sever amb les dones, que no tenen cap dret. Tapades de cap a peus, expulsades dels estudis i casades per força, sovint es converteixen en esclaves sexuals de l’home que les ha triat.

No tenen més sort les persones homosexuals, que si són descobertes moren sepultades en viu, igual que les dones acusades d’infidelitat matrimonial moren a pedregades. I es fa sempre en nom d’uns sagrats principis que han de regir la societat perquè aquells qui són dalt així ho han decidit.

A PRIMERA VISTA, sembla que res de tot açò tengui relació amb la nostra societat. Però si grates una mica descobreixes que el discurs fonamentalista també campa entre nosaltres –adaptat a la nostra cultura occidental, naturalment-- i que aquests darrers anys torna a créixer tant que espanta.

I descobreixes que si el de l’Afganistan té molts de seguidors que aproven les atrocitats que cometen els seus cabdills, el d’aquí en té també molts. I sempre disposats a celebrar els disbarats que diuen els seus dirigents, que també rallen, com els talibans, de pàtries sagrades i de dones i d’homosexuals per amagar el dret a la llibertat que tenim totes les persones.

Potser si no tinguéssim memòria, des de la butaca davant el televisor podríem observar tot açò amb indiferència, com a màxim compadint els pobres desgraciats del país asiàtic. Però tenim memòria. I sense anar gaire enfora en el temps podem recordar Stalin o Hitler o Franco o Mussolini, que van implantar el fonamentalisme en els seus països. I que hi ha gent que encara els justifica.

DESPRÉS DEL FRACÀS de Rússia i dels Estats Units a l’Afganistan, que durant anys hi han imposat el seu control militar, poca cosa es pot esperar del futur d’aquest país. L’ocupació de Kabul pels talibans és la culminació del fracàs de les polítiques seguides per les grans potències, i per l’ONU darrere d’elles.

Com tantes vegades en la història, després de tantes promeses i compromisos internacionals, la població civil queda abandonada a la seva sort.

Queda solament la solidaritat davant la desgràcia. Que es pot demostrar afavorint l’evacuació de tots aquells que vulguin fugir i oferint-los unes condicions de vida decents a Occident. Però ja veuran que el fonamentalisme de ca nostra s’hi manifesta completament contrari.

Perquè en el fons es fonamenta en els mateixos principis que el d’aquell país aparentment tan allunyat.