El compromís laic més important és amb la ‘veritat’, que es basa en l’observació i l’evidència entost de basar-se simplement en la fe. No confondre veritat i creença. Hom pot tenir una creença molt ferma en alguna història, i açò pot ser interessant per conèixer les característiques personals del creient (psicologia, infància, cultura...), però no prova en absolut sobre la veracitat d’allò que la història relata.

Certament, el compromís amb la veritat és a l’arrel de la ciència moderna i la Història, si de ver estudia i analitza    el passat com a ciència humanística, no pot defugir aquest compromís. Ara bé, les històries han estat un pou d’on treure legitimitats per al poder, a la vegada que una font d’elements de cohesió per a col·lectivitats nacionals. No ho jutgem amb perspectiva moral, però podem judicar-ho des del punt de vista de la creació d’identitats. Observem, doncs, que aquestes són per a les persones una força crucial. «El poder humà depèn de la cooperació de masses; la cooperació de masses depèn de la producció d’identitats de masses... i totes les identitats de masses es basen en històries fictícies, no pas en fets científics, ni tan sols en necessitats econòmiques», explica Yuval Noah Harari en una de les seves interessants «21 lliçons per al segle XXI» (Edicions 62).

Moltes nacions del món, sobretot si compten amb un aparell estatal al seu favor, van manufacturant els seus invents identitaris des de segles ençà. L’estat francès, tan jacobí, tan centralista, ha reeixit a ofegar les nacionalitats bretona, basca, gascona, occitana, catalana, alsaciana, etc., presents dins els límits de l’Hexàgon. «Soyez propres; parlez français!», deien, com si la boca s’embrutàs de parlar altres idiomes que no l’ oficialment únic! En aquesta estratègia Espanya no n’és cap excepció; ans al contrari, en la creació d’aquest relat sempre ha volgut imitar la veïna del nord; però no n’ha tingut l’eficàcia. Amb tot, la mitologia creada per legitimar una única nació, l’existència de la qual voldrien remuntar fins als temps bíblics, transitava des de Viriato al Cid Campeador, a la «Reconquista» (?), als Reis Catòlics, als ‘civilitzadors’ d’Amèrica, a l’Imperio dels Àustries, al Caudillo... i així fins a la lectura constitucional uniformista,    monàrquica, inamovible. Front a aquesta màquina ideològica, els mites fundacionals de Guifré el Pilós i les barres de sang catalanes queden en poqueta cosa.

Ritus, cerimònies, commemoracions, festes... Els poders polítics, com les religions, no ha deixat mai d’utilitzar-los per als seus fins.