Fra Valentí Serra de Manresa és gran expert en herbes remeieres, dites santes perquè, ben administrades, poden obrar miracles. Aquest frare, arxiver i bibliotecari dels caputxins, té un llibre d’èxit notable, n’ha sortida la quarta edició: «Tornar als remeis de sempre. Pocions, ungüents i herbes medicinals»(Edicions Morera). Faríem bo de tenir-lo en compte. Aquí també podem consultar l’utilíssim manual del ciutadellenc Marc Moll («Medicina Popular Menorquina. Plantes, animals, minerals i altres modalitats curatives». Documenta Balear, 2003). Saviesa ‘d’en primer’, vins vells servits en copes novelles, la qual en temps de pandèmia pot alleujar-nos els maldecaps.

Sant Ponç, màrtir durant la persecució de l’any 258 a prop de Niça, és el titular d’una herba que, convenientment assecada i cremada fa un fum que espanta les puces i xinxes de dormitoris, cases de lloc i corrals. Desconeixem si la indústria farmacèutica l’haurà poguda tenir en compte a l’hora de combatre la covid; però no seria estrany que Grífols ho investigui. Ja ho diuen que el català de les pedres treu pa.

Tanmateix, a l’hora d’ara, fra Valentí més tost recomana «retornar a Déu i renovar l’esperança». Com si açò fos fàcil ara mateix quan l’únic que s’espera amb ànsia és l’arriba dels fons Next Generation!

Però sí: hi ha un remei per recuperar la pau i la fortalesa de la salut, un beuratge que fabriquen els mateixos caputxins seguint la fórmula de Sant Francesc Deus meus et omnia (‘Déu meu i tota la resta’, dit en mala traducció). És l’elixir Salutis, un tònic (denominació d’origen: Assís) per mantenir el bon ànim i el sursum corda! El «Du Santé», tot i venir publicitat en francès, llengua apta per als negocis, es dispensa a l’apotecaria del Vaticà. No va de berbes. El preu ara no el sabem; però és el cas que la salut no en té, de preu. Avui és molt recomanable en situacions crítiques. Pedro Sánchez en devia prendre per superar l’envit que li feren els seus barons sota l’ègida protectora del gran Felipe González i el grup Prisa. Vegeu que Sánchez va resistir i avui és president. Pablo Iglesias no en va prendre, el seu acendrat laïcisme el feia dubtar d’aquesta mena de remeis, i així li ha anat.    Que no és màgia, que sí se puede, que són qüestions ben naturals! Pablo Casado en voldria, però n’Ayuso no li’n dona. I n’Armengol és apotecària. Amunt els cors, que fa molta calda!