Se’n va l’agost i per segon any consecutiu les festes grans dels nostres pobles han vist molt reduïts els seus actes de participació més ampla. De juny (Sant Joan a Ciutadella) a setembre (festes de Gràcia a Maó) passant per cadascuna de les poblacions menorquines les diades festives s’hauran hagut de celebrar sense els seus elements més populars: «ses qualcades». Els cavalls hauran gaudit d’un altre any ‘sabàtic’; pasturant dins les tanques semblen feliços. Tanmateix, i açò val per a totes les festes majors, la societat que les viu haurà comprès la mancança de festa com a una pèrdua. I ho és.
Les festes majors, a més del seu vessant econòmic, són un àmbit de comunicació esplèndid. És possible que les generacions més joves ja no experimentin la disrupció de quotidianitat que se sentia en el passat. El món canvia tan de veres, que perjudica la memòria. Coses imprescindibles eren la cortesia, la trobada familiar, l’àpat extraordinari, la beguda, el poder fer «un punt escapat» en un marc de tolerància. Ara tot és rapidesa i productivitat, que ens absorbeixen el temps.
La festa té els seus rituals i els rituals són iteratius; tant que sovint la gent els sap de cor. Aprendre per cor i saber de cor, com es deia en primer, és sinònim d’aprendre per repetició i recordar-ho, saber de memòria. Semblaria que tenim aquests coneixements en el cor dels sentiments més que no en el cervell de la lògica. No és cert que l’home sigui animal racional; no només, sens dubte.
La comitiva de caixers, les danses primitives dels cossiers mallorquins, les músiques tradicionals, els tocs de flabiol, els protocols, la tassa de xocolata i coca i tota mena d’actes formalitzats, cada any s’han de repetir, perquè en la repetició obtenen la seua força. És la màgia, que ens instal·la en una llar de tots, feta de teixit associatiu, una trama que ens fa poble i també ens dona a conèixer com a tal poble.
L’antropòleg dirà que actualmengt patim una forta carestia d’allò simbòlic. Els símbols serveixen per unir o per reunir al seu entorn emocions, il·lusions, esforços. El penó vermell amb la creu blanca és un ‘valor’ unitari per als ciutadellencs, molt més que les banderes alienes més o manco inventades, com s’inventen les tradicions.
Idò, ja són dos anys de sequera de festa, i ho sofrim. Ai, la cohesió social perilla; però la culpa no és tan sols de la covid.
